Estic parlant de la XIX Jornada d’Acompanyament del Dol i la Malaltia que es va celebrar el 13 de març d’enguany a la ciutat de Lleida, a l’Auditori Campus de Cappont, a la seva Universitat, en la qual una vegada més vam assistir. L’hemicicle es va omplir d’un públic preocupat pel tema, amb una assistència de 385 persones, majoritàriament dones. D’homes, ben pocs, com si el tema no fos prou important i no anés amb el gènere masculí, com si no ens poséssim malalts o no ens moríssim.

La Dra. Anna M. Agustí i la Dra. Montserrat Esquerda van ser les principals responsables i pioneres de les jornades amb data d’inici del 2004, juntament amb l’equip de professionals de la salut que les recolzen; veuen en aquesta temàtica una necessitat per tal de fonamentar-la en la societat.

La trobada va ser d’un sol dia, matí i tarda, però brillant i intensa a la vegada per les ponències que s’hi van aportar. Una salutació d’inici al públic assistent, que va oferir la Dra. Anna M. Agustí, coordinadora i psicopedagoga de les jornades, i a continuació les conferències següents:

La Dra. Montse Esquerda, La ciència i el dol, que va esdevenir una lliçó magistral.

Taula rodona: Acompanyar en la desventura.

Dra. Maria Nabal, Ens ajuda l’espiritualitat en la malaltia i el dol?

Carla Cusó, La cura que sosté els dols que ens habiten: gestió emocional i cura professional davant del dol.

I finalment, Àngels Ponce va parlar com a terapeuta familiar sistèmica i terapeuta del dol. Va moderar l’acte la metgessa de família (ABS) del Pla d’Urgell, Marta Llarden. A la fi d’aquesta activitat es va portar a terme un nodrit torn de preguntes.

La tarda va continuar amb altres conferències:

Maria Nabal, Com conrear la meva espiritualitat.

Carla Cusó, Cuidant-nos el dol; creació d’un espai de cura pel dol.

Jordi Aparisi, El dol del discapacitat, per la seva pròpia condició.

Alba Lucas, El dol i la pèrdua dels pares per les persones amb discapacitat que viuen en un pis, llar o residència.

Meritxell Draper, El dol de la família en tenir un fill diferent.

La ponència presentada en l’apartat d’experiències, pel catedràtic de filosofia de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba, va esdevenir per al públic assistent la culminació de totes les conferències de la jornada, pel seu testimoni radicalment viu, presentat en primera persona a partir de la pèrdua del fill en un accident de muntanya. Aquest fet ens va emocionar a tots intensament.

Abans de l’accident el nostre teòleg havia escrit dos llibres sobre el dol i la mort. Ara −ens comentava− que una vegada rellegits no es desdia d’haver-los escrit, però si els tornés a escriure diria que “no hi ha paraules de consol”, ja que canvia tota perspectiva. Amb la mort d’un fill experimentes “el límit del llenguatge”, “perquè les paraules són insuficients per consolar”. Torralba va parlar d’altres llenguatges que poden donar aquest consol: l’abraçada, el plor o també la poesia.

Torralba va estar parlant com a persona de fe, car revelava que, en situacions límit com la que va viure en un 14 d’agost del 2025, “et qüestionen les teves conviccions”. Per altra banda, admetia que hi hagués persones que en una situació límit poguessin deixar de creure; el seu cas no era aquest, ja que va posar en relleu que en la fe, l’evangeli i els salms, en els moments vertaderament difícils que havia viscut, havia trobat consol i d’això també en donava testimoni...

La jornada, ja avançada la tarda, va concloure assolint els seus objectius. Ens havia donat seguretat, com a éssers humans, per tal d’endinsar-nos en la comprensió, tant del dol com del seu abast. A la vegada ens ajudava a comprendre millor a qui pateix. Per altra banda, ens havia facilitat camins de formació, eines o recursos per tal d’apropar-nos a les persones que viuen la pèrdua d’un ésser estimat, de la salut o bé de tot el que es deixa enrere. A la pregunta d’on ens portava tot plegat aquest exercici intens de conscienciació: doncs, a uns i altres, a ser millors persones.