A la imatge, un dibuix esquemàtic a llapis d’una dona dreta, lleugerament inclinada cap endavant, amb una cama aixecada, com si estigués a punt de fer un pas. Sota el peu suspès, s’obre una rosa dels vents que suggereix els quatre punts cardinals i totes les direccions possibles. Els dits de la mà al cap i la mirada clavada a terra reforcen una actitud vacil·lant, accentuada per unes línies de moviment a la mà i al peu alçats. Tot convergeix en aquest instant indeterminat previ al primer pas.

Una dita atribuïda a Laozi, autor del text fonamental del taoisme, el Dao De Jing, recorda que qualsevol camí llarg comença amb un primer pas. Però cap a on orientar-lo? Com podem estar segurs que aquest primer pas ens portarà allà on volem?

Podem triar un camí que sembla planer i fàcil, per descobrir ben aviat que esdevé abrupte, ple de revolts, amb pujades exigents i baixades vertiginoses. Cal seguir-lo a qualsevol preu i perseverar en la decisió presa? O és millor mantenir-se flexible i atrevir-se a canviar de direcció?

Caminar és acceptar que no sabem del tot on arribarem. Potser allò decisiu no és tant el camí com el fet d’iniciar-lo: posar-se en moviment ja és, en si mateix, una manera de desplaçar obstacles. El rumb sempre es pot ajustar. És en aquest gest, repetit una vegada i una altra, que es va dibuixant el camí propi. Potser cada pas és, en el fons, «el primer pas».