Enguany, i a diferencia de molts altres anys, els dies forts d’aquesta setmana, els passarem al mas de Lilla, versus La Conca. I al defora del nostre mas disseminat, potser ens arribarem fins al Casal de Fontscaldes, o la bodegueta del carrer major de Montblanc, i veure passar els armats anant a buscar els “passos” ; i si volem tirar la casa per la finestra ens arribarem al Tossal Gros de Prenafeta, que ha sigut distingit, gastronòmicament parlant, amb la seva admissió a la prestigiosa guia Michelin.

No viatgare físicament, pro , genèticament cristià com soc, encara que metafísicament hem consideri agnòstic, veuré i reviuré, perquè ho conec dels meus viatges, les processons de casa nostre, dels països catalans i de la península ibèrica, especialment d’Andalusia.

I al reviure també pensaré que tota la imatgeria de la Verge dolorosa, i adolorida per la mort del seu fill, no es correspon a la expressió real segons la edat que tenien. Anem a veure; hem de suposar amb bastanta lògica, que la Verge va tenir el seu fill als 16-17 anys, i va morir als 33, hi ella tindria 49-50 anys, i les imatges s’ entesten en reproduir rostres, que en argot un xic eròtic semblen cares de nenes col·legiales, i els andalusos les saben fer moure, sota pali amb molta gracia i ritme, i a crits, recorden aquella frase que tan es repeteix a la vida amb certa frivolitat, allò de Guapa !!!, i que, potser, te molt poc a veure amb la bellesa interior.

No se si es casualitat, però la setmana passada recordava que La Creu ni s’ estima ni s’ha de estimar, sinó que a qui s’ha d’estimar es al Crist crucificat. Doncs  mira, respecte a certa imatgeria del cristianisme, també s’haurien de adaptar a la realitat, i reproduir imatges en que la seva edat real s’adapti al que diuen les escriptures.

Enguany vull veure passar els armats de Montblanc, que semblen bastant de veritat, una vegada mes per els carrers de Montblanc, i ja tinc triat lloc, pro com que escric amb una setmana de retard, ja tindrem la setmana santa clausurada; i no mi jugo un pèsol  perquè el perdria, pro Trump i els seus Hebreus, seguiran amb les seves danses de la mort, i tot per salvar a la humanitat. Gracies.

De Trump, ja vaig avançar amb els meus escrits a Nova Conca que Trump es defensa dient que ells no son fatxes, sinó tot el contrari, son els que van acabar amb les guerres mundials dels fatxes, en les quals els americans, van tenir d’inter vindre i deslliurar-nos.

Pro això va ser al segle XX. Ara al segle vint-i- u, “no es temps de violències i guerres”, sinó que es temps de revenja activa i passiva, i es temps d’imposar la llei del mercat, per la porta gran. Tot s’anirà veient, i un gir que no crec agosarat d’imaginar, es que Trump governarà fonamentalment per afavorir la seva oligarquia o per afavorir altres oligarquies, i tinc la intuïció i sospita, que no veu amb mals ulls a Putin, el nou oligarca, de la antiga URSS, i que entre uns quants s’han repartit l’esforç econòmic de 70 anys de comunisme de tot un poble, i amb la Xina, tres quarts de lo mateix, però amb la impudícia de denominar-se encara comunistes.

I dels nostres somnis catalans de democràcia i dret a decidir, doncs tot segueix amb stanbay  : El President Illa intentant assossegar a Catalunya. El Tribunal Constitucional, amb la traca final de la amnistia, de moments muts i a la gàbia, i quan tinguin de dir; feina rai.

Puigdemont a la seva gàbia de Waterloo, i el President Sánchez intentant ser de cara a Europa, un dels bons de la pel·lícula.

Menys mal que a casa nostra, la del poble agregat de Lilla, tenim  les Fonts que ragen, tenim un bosc  i camps d´ordi i civada verds, que al abril i maig tot baixant el coll de Lilla cap a Montblanc, dona de lluny, la sensació que estem circulant per carreteres de la famosa “suïssa”.

i a Lilla ,la coral San Joan de Lilla , i de la ma d’en Josep Magrinya, fundador i director, ens la esta reinventant , i això pot ser una bona ajuda, doncs mica a mica els que quedem ens anem fent vellets.

Des de el gener d’enguany s’ estan incorporant cantaires que han superat amb escreix les proves de veu i d’afinació. Així es podrà contar amb una soprano de Vilaverd, Helena. Un contratenor de l’Espluga de Francolí, Victor. Una contralt de Montblanc, Irina, i tres baixos dos de Montblanc, Joaquim i Quico, i en Jordi de Lilla. I es veu que en matèria de fitxatges, la llista segueix oberta.

Doncs, tres, “hurras”, per la persistència de la cultura del esforç, aplicada al art recreatiu de la musica i les corals.

Avui dia de la mona, acaben les festes de primavera, enguany de començaments d´abril, i envio l´article a galeres i nomes hem queda recordar que “Mona”, ve del àrab, “Muna” , i vol dir regal. Es nota que la tradició, esta també entrelligada.