Amb data del 12 de maig, a 2/4 de 7 de la tarda, el navarrès i distingit historiador d’Heuskal Herria i periodista Manuel Martorell Pérez va presentar, en el conegut espai cultural Els Anònims de Granollers, el seu últim llibre, Carlistas contra Franco, i posava de manifest que, en les últimes etapes, s’ha estès una identificació simplista, reduccionista, de forma pejorativa, del carlisme, quan ja a la postguerra hi havia sectors importants del carlisme legitimista d’aleshores enfrontats al règim de Franco.

Caldria posar de relleu en aquestes dades els catalans com Maurici de Sivatte i Carles Feliu de Travi, entre d’altres, oposats obertament a Franco que, quan aquest venia Barcelona, eren tancats a la presó per tal de prevenir qualsevol acció de perill per al militar.

Martorell va dir que l’esmentada oposició carlina s’intensificaria ja en els anys seixanta del segle passat. I que igualment aniria en augment a tot l’espai estatal, i no cal dir a Catalunya, ja al final de la dictadura, ja pels anys setanta, quan el carlisme en la clandestinitat ja havia pres el nom de Partido Carlista arreu de l’Estat de parla castellana, o d’EKA Euskal Herriko Alderdia a (País Basc i Navarra) o bé en els Països Catalans, segons la nominació històrica, com Partit Carlí de Catalunya, País Valencià o de les Illes.

En aquest període el Partido Carlista, en l’àmbit estatal,−segons el nostre historiador va tenir un paper preponderant, per tal d’aconseguir una unitat entre totes les forces antifranquistes d’Espanya en la Junta Democràtica, en la persona visible del carlista navarrès Mariano Zufía. A Catalunya seria la consecució de l’Assemblea de Catalunya i la Coordinadora de Forces Polítiques, de la qual el Partit Carlí de Catalunya també formava part.

Des de posicions federalistes i autogestionàries, i amb el seu compromís polític, Martorell assenyala que el carlisme es va fer notar ja aleshores, dins el marc d’un moviment estudiantil, obrer i veïnal, de manera especial a Navarra, com també en alguns territoris, tant del País Valencià, Catalunya, com a Aragó i Andalusia, pel fet que en aquests indrets es mantenia un suport popular.

Segons el nostre periodista, aquest carlisme antifranquista va arribar a tenir fins i tot en algunes zones grups armats de desestabilització, sense mort, per tal de combatre la dictadura, fet que va arribar a protagonitzar situacions de gran violència, com va passar, a l’enfrontar-se amb la policia franquista amb data 22 de desembre de 1968 a Iruña (Pamplona). O bé durant l’acte de Montejurra portat a terme el 1969 −a les acaballes del franquisme, considerada per la premsa internacional la més gran manifestació contra Franco des de la Guerra Civil.

Martorell ha portat aquest treball d’investigació intens, gràcies als testimonis de més d’un centenar de persones, amb l’afegitó d’un valuós material gràfic. Aquest investigador del periodisme ha estat rescatant aquesta aportació històrica de lluita antifranquista, que ha sigut un important segment de la nostra història contemporània, quan ha estat a punt de caure en l’oblit.

Manuel Martorell ha basat el seu treball com a investigador pertinent dins el vessant periodístic en figures de relleu de la militància comunista pel que fa a Nafarroa (Navarra), o bé en l’actitud política del carlisme sota la dictadura franquista. De les diverses obres que ha escrit en castellà per ser la seva llengua materna cal destacar, i posar èmfasi, en El carlista catalán que murió por la independencia del sur de Italia (Txalaparta, 2022), i com a periodista especialitzat en l’Orient Mitjà ha publicat sobre el problema kurd; sobresurten diferents llibres, alguns dels quals cal tenir en consideració: Kurdos (Catarata 2019) i Kurdistán, viaje al país prohibido (Akal-Foca, 2005).