L’aire quiet, un tudó feia el seu cant de tarda al pinar del darrere i el xiu-xiu dels moixons acomiadava el dia, calma i escoltar qui pot trencar aquest silenci, que es palpa i es pot sentir damunt com una manta vella.

Cau lentament la claror del dia, aquest nou món de fosques i negrors va agafant el seu horari i, a poc a poc, en aquesta barrancada la humitat també cau com la foscor sense esperar res.

No hi ha olors estranyes, sols d’herba tallada del pagès veí, quietud i respirar sense fer cap soroll ni moviment.

Mil ulls sembla que et mirin però jo no veig res, de cop acabaven de tocar les nou del vespre al campanar del poble, i d’entremig de la brossa del bosc surt cautelosa una femella de cabirol, mira a dreta i esquerra i avança a poc a poc, sense fer cap mena de brogit, va cap a la pastura del llaurat, para, escolta, mou les orelles i detecta alguna cosa rara per ella, jo segueixo mirant-la, avança uns metres més i de cop i volta fa dos brincs i torna a entrar al bosc pel lloc que havia sortit.

Ha sigut una visita inesperada, i al poc d’endinsar-se entre els matolls i alzines, la sento bordar, no sé si com a acomiadament o dient-me que ja m’havia detectat.

No havien passat dos quarts d’hora, quan sento un moviment de branques molt subtil, encenc la llanterna i veig dos senglars mitjans, de l’any passat, sopant el meu moresc, miro d’apuntar, però en un instant desapareixen en la boscúria del davant.

Són animals amb una sensibilitat acústica i visual extraordinària, un lleu moviment fa que s’encenguin totes les seves alarmes, i fugir és la seva vida, ja que senten el perill per a la seva integritat.

Res, doncs, avui torno sobre les onze cap a casa i amb el sarró buit, però content d’haver vist animals.