No és la primera vegada que escric directament o indirectament sobre la figura i el personatge del doctor Enric Sànchez-Cid, que encara no tenia trenta anys i ja comandava una petita clínica amb set o vuit llits al Montblanc dels anys cinquanta del segle passat.

Com que tinc els meus escrits a Nova Conca classificats, ja el 2021 li vaig dedicar un article; el 2022, “L’Enric de nou”; el maig del 23, “Enric 95”, i ara, tres anys més tard, “Enric 98”.

Però la biografia més minuciosa, per a mi, és la publicada a Nova Conca el desembre del 2018 per en Josep M. Contijoch Casanovas, i es pot trobar a internet. Diu:

“El nostre amic no en tenia prou amb la seva professió, encara tenia temps per fer cinc dels seus principals i meritoris hobbies: dibuixar, escriure, fer cinema, fer ciclisme i navegació a vela com a armador i patró.

Ens vam conèixer per afinitats nàutiques fa quasi 50 anys i el vaig trobar molt dolgut i capficat per la separació matrimonial de la segona muller i els pactes econòmics. Em van semblar desproporcionats, i vam decidir atacar legalment per la via de la presumpció muciana, que és una figura del dret romà atribuïda a Quint Muci Escèvola, que estableix una suposició legal segons la qual, en determinats contextos, els béns adquirits per un cònjuge –històricament, la dona– durant el matrimoni es presumeixen donats per l’altre.

Vaig convèncer dos advocats de la seva ‘contrària’, en paraules de l’Enric, que era prudent que retornés part de la morralla que tenia al seu nom, i ella, davant el consell del seu advocat, doncs, canviava d’advocat. I quan el tercer li va suggerir el mateix, recordo que en la reunió en què ens trobàvem va dir: ‘Però què té aquest advocat, que tots els meus li donen la raó?’.

Es va arreglar ‘tirant llast la contrària’. I amb l’Enric vam iniciar una amistat a tota vela. I navegant junts, tècnicament en conserva, inclús vam col·lidir amb els nostres vaixells, l’Esquitx i el Reguitzell, al mig del golf de Roses, de camí a Portbou. Vam fer el comunicat a l’assegurança, un metge i un advocat... i vam donar la culpa a l’advocat, perquè no sigui dit que sempre tenen la raó.

I de la mar vam descobrir que estàvem units també per la muntanya, per Lilla-Montblanc i la Conca. Vam gaudir de la pallissa del metge i de la pallissa de l’advocat. La gent ho deia en singular: el metge, l’advocat. Com es notava que encara no existia la Universitat Rovira i Virgili. Ara a la Conca hi ha més metges i advocats que pallisses, i com que els masos cauen, de pallisses amb pagès incorporat em sembla que ja no en queda quasi cap. Però la pallissa del metge ara ha sigut rehabilitada i posada a punt per la descendència de l’Enric, i potser hi haurà relleu generacional a la pallissa que l’Enric tant ha gaudit, des dels temps d’amistat amb l’avi de ca la Flor de Lilla.

I també vam viatjar. Recordo aquell Cap d’Any al País de Gal·les, Anglaterra, que, entrat l’any nou i trobant-nos un petit grup de catalans i espanyols per imperatiu legal junts, un grup de gal·lesos ens va venir a felicitar perquè acabàvem d’entrar a la Comunitat Europea, era l’1 de gener de 1986. Doncs mira, el 2026, ara, els independentistes han guanyat a les últimes eleccions gal·leses de la pèrfida Albió, dita també Gran Bretanya.

Però hi ha diversos Enrics a la vida de l’Enric. Ha fet tantes coses i força bé, que no se’l considera ‘un homenot’. A Montblanc va tenir la clínica Mare de Déu de la Serra i allí va fer una mica de tot. Allí es van criar i infantar els seus fills. La primera dona es va involucrar tant en la medicina, que separats i amb quasi cinquanta anys va començar la carrera i es va especialitzar en oncologia, i encara va estar a temps de treballar fins a la jubilació, de deu a quinze anys, a l’Hospital General de Catalunya, prèvia especialitat a França. Era de la Catalunya Nord, d’un poble tocant a Portbou, on va néixer l’Enric, i van començar a festejar de joves, un estiu, i aprofitant que eren quasi veïns, separats per una frontera.

Ara bé, de les quatre senyores que com a mínim l’han acompanyat per parts de la seva vida, només he tractat la tercera, la Lali, amb qui no es van arribar a casar mai, i la Teresa, que és una DUI (diplomada universitària d’infermeria), ara jubilada i filla de Sarral, aquí a la Conca. Ja van camí de 35 anys casats; i amb totes les limitacions pròpies de la vellesa, ara estan ben instal·lats a Tarragona. L’Enric i la Teresa, de dolç estar, van deixar endarrere la llarga etapa cambrilenca als 91 anys de l’Enric, i la disminució de la seva autonomia.

Fins a aquesta edat hem fet sortides conjuntes en bicicleta elèctrica, que ha sigut el gran descobriment de la meva vellesa, i que em va reconciliar amb ‘la màquina’, que deia el meu avi. Sí, ho reconec; la bici sense ajuda elèctrica, per a mi, sempre ha sigut un esport feixuc i antipàtic.

Mira si era feixuc, que deu fer més de deu anys, que amb l’Enric estàvem pujant una costa del poble de Vallfogona de Riucorb i un home gran se’ns interposa, quasi ens fa caure i ens deixa anar el següent: ‘Com és que pugeu aquesta costa parlant entre vosaltres i sense aixecar el cul del selló?’. Li vam explicar el secret i ens va dir que en compraria una.

L’Enric ha escrit desenes de llibres i ha fet dibuixos per milers. Rellegint el seu Bloc de notes d’un ginecòleg, el seu company, el Dr. Fontanet, el considera un emprenedor, il·lusionador, creador, treballador, innovador, tossut, rebel, i tot això ho resumeix en un bon metge i una bona persona.

Es veu que va ser un il·luminat del baby-boom i quan se li va escapar la primera clienta a parir a la capital, l’any següent ja el teníem instal·lat a Tarragona.

Aquest personatge, nascut el 26 de maig del 1928, un escamot anarquista, comandat per un empleat de la farmàcia que son pare tenia a Barcelona, el va deixar orfe el 19 de juliol del 1936; tenia 8 anys. Podeu imaginar...

Mai li he sentit donar la raó al colpista Franco, i mira que ho podria haver fet servir, usar i abusar.

El seu últim llibre de memòries es diu Diari de bitàcola de l’Esquitx. Amics, llocs, fets i ermites del coster català. La doctora Mercè Ardèvol diu en la seva presentació: “Els que hem tingut la sort de compartir moments de la nostra vida amb l’amic Enric, en els seus escrits hi trobem quelcom més. Els records dels temps viscuts, els anhels satisfets, les pors superades, els amics que ja no hi són presents, però sí que hi són en tots els seus escrits i en la nostra remembrança”.

I per celebrar els 98 anys de la seva presència, acompanyem amb una foto molt recent de l’última vegada que ens vam citar al migdia i “a tocar ferro”, tal com quedem els tarragonins, si ens volem trobar al peu del Roger de Llúria davant la mar Mediterrània.

Acabo, com en altres ocasions:

Pensa, mestre Enric, humanista, filòsof, metge, navegant, ciclista, escriptor, pintor, dibuixant; i en aquesta fase de la vida moderadament conformat, que et tenim calat, fitat, amorosit, conegut i descobert; i sabem que has sigut i ets un personatge com cal.