La vida plena només es dóna quan se’n pot fer ús, sense patir interferències d’altres. És això el que passarà si la societat catalana decideix a partir del 27-S votar a favor de la seva llibertat. Aconseguir així fugir d’uns governs estatals, que no estan gens interessats que els catalans siguem reconeguts com a poble. Que no estan interessats a alleugerir el nostre patiment, el nostre afogament, el menyspreu propiciat...

Les eleccions autonòmiques del 27 de setembre no són avui per avui unes eleccions més, sinó tot el contrari. Aquestes eleccions marcaran història, per a Catalunya, i la societat catalana haurà de decidir de viure de manera lliure i plena o continuar encara en la seva lenta agonia de poble sotmès.

Catalunya, tot i tenint sobirania de ple dret no reconeguda per l’Estat espanyol, sotmetrà a votació el seu dret; cosa que no hauria de ser així. Perquè Catalunya és anterior a l’Estat i a les seves lleis i constitucions. L’esmentat dret i altres haurien de ser defensats de manera acèrrima des dels drets humans, per a la promoció de la llibertat, la justícia i el desenvolupament dels pobles i les persones, des de les Nacions Unides. Però això no està passant així.

Ens caldrà saber dels catalans fins on arriba el seu voler; ara més que mai ha arribat l’hora de la força, de saber al marge de la complexitat ideològica, que és el que volem de Catalunya. Una nació reconeguda com a tal, lluny de l’abús de poder, lluny d’un llenguatge de sords... Del refús continuat de diàleg per part de l’Espanya, que té més de postfranquista que de pluralista.

Ha passat el temps de la xerrera, i ara toca decidir.

Tot i que votant correm el risc de no ser reconeguts i de perdre, acceptarem la derrota de les urnes perquè la democràcia ens pesa. I el resultat, com bé diu algú: “No serà de dretes ni d’esquerres”. Sabrem, això sí, si voldrem ser nació lliure.

Amb tot, però, continuarem lluitant pel nostre dret a ser poble, per la nostra existència socio