En sortir de casa amb  un cert relaxament, a algú se li ha enganxat un tros de paper  a la sabata. La persona en qüestió, sorpresa i a la vegada molesta, intenta desfer-se de l’intrús, fregant al terra insistentment, però res no aconsegueix.

Ostres, pensa; el que podia ser un bon dia, ara tot a rodar. Camina ja capficat amb el problema plantejat: el paper enganxat a una de les extremitats inferiors.
-Es ben bé que a la vida, quan menys t’ho penses, ensopegues, encara que sigui una fotesa –manifestava el nostre personatge-.
Fa alguns passos, però res no ha canviat el tros de cel·lulosa agafat al calçat.
- Quina fidelitat més punyetera -s’exclamava-.
- No em podria deixar en pau?

Fa gestos per desenganxar-lo, però tot és en va; per més que s’esforci, el paperot resta allà com un clau.

El cap del nostre protagonista se li ha posat vermell. Li comença a donar voltes. Perquè ha agafat mal de cap. Està en estat de xoc i ja comença a desvariejar més del compte i la seva persona està entrant en crisi. Un estat de neurosi el corprèn; se sent trasbalsat. Ja exasperat, -professa-:
-Coi de paper, quin paper està fent aquest miserable!

Si a la sortida de casa pressentia, com s’ha dit, que seria un dia feliç. Ara res tenia a veure amb aquella situació, ja que ell no l’havia demanada. Quin infortuni tan desagradable se li estava manifestant. Tota la seva humanitat anava per terra, ja que l’estrany no el deixava;  seguia agafat al peu com una llagasta.

Què calia fer per tal de desenvolupar una joiosa idea que el tragués d’aquell entrellat? Però res no il·luminava la ment  del nostre pobre infeliç. I no deixava de certificar, una i una altra vegada la pregunta.
-Què havia fet per rebre un càstig d’aquelles dimensions?

Quin desassossec, quina suor més freda li baixava per la galta. Una taquicàrdia se li va afegir al seu cor. Temia per la seva salut, que ja la pressentia feble. La seva vida estava en joc, perquè un infart  a qualsevol moment el podria fer anar al pot.
Calma, sobretot, calma, pensava. Però de sobte va voler posar fi a aquella persecució. I cridant en veu alta, com aquell que profereix un alarit, va exclamar:
-Ja n’hi ha prou d’aquest color!

I decidit i enfadat com estava, tot d’una es va treure el paper d’una revolada amb un cop  de mà.

De vegades els humans tenim tendència a perpetuar situacions sense cap necessitat, simplement, perquè no hi donem l’atenció deguda. L’exemple del paper n’és una entre  moltes d’altres.