Ja fa temps que em va arribar a les mans un fulletó amb el titular: “Mare dolenta!”.Un títol prou suggeridor per parar-hi atenció. L’objectiu de l’escrit era fer adonar el jovent en general que l’interès de la bona educació expressada pels pares i pedagogs rau en fer créixer persones, no en malmetre-les.

L’origen del comentari sorgia d’una escola del Brasil on uns fets tràgics per la desaparició de dues adolescents van commocionar la societat. Es desprenia de l’absència i responsabilitat dels pares. Aquest fet va motivar el professor d’ètica a recórrer a aquest escrit: “Mare dolenta!”. L’autor era metge i psiquiatra i escrivia així: “Un dia, quan els meus fills hagin crescut tant com per entendre la lògica que motiva els pares i les mares, jo els hauré de dir: us vaig estimar tant per preguntar-vos on anàveu, amb qui estaríeu? Us vaig estimar tant com per callar i dir-vos, encara que no us agradés, que aquell nou amic no era una bona companyia? Com per fer-vos pagar les llaminadures que vau robar del súper o les revistes del quiosquer i, a més, us vaig obligar a dir a l’amo: ‘nosaltres vam agafar això, ahir i volem pagar-ho.’ Us vaig estimar tant com per estar-me dret al vostre costat, durant dues hores, mentre netejàveu i ordenàveu la vostra habitació; una feina que jo podia fer en un quart d’hora? Us vaig estimar tant com per deixar-vos veure en els meus ulls l’amor que sentia per vosaltres, però també la decepció i les llàgrimes?

La meva estima em va portar a dir no, quan sabia perfectament que podíeu odiar-me per això. I també per deixar-vos entomar la responsabilitat de les vostres accions, tot i que les dificultats eren tan dures que se m’encongia el cor. Aquestes eren les batalles més difícils. Estic contenta, vaig guanyar... Perquè vosaltres també vau guanyar.”

L’autor prosseguia: “Sí, la nostra mare era dolenta. Era la mare més dolenta del món... Els nens menjaven llaminadures i nosaltres a l’hora d’esmorzar havíem de menjar cereals, ous i torrades. Sí, els altres menjaven patates fregides, gelats o bevien coca-cola a l’hora de dinar, i nosaltres havíem de menjar arròs, carn, verdures i fruita.

La nostra mare ens demanava pels nostres amics, què fèiem amb ells. Ens demanava i repetia que diguéssim sempre la veritat. No sabem com s’ho feia però ens llegia el pensament. La nostra vida sí que era pesada!

Quan tots els companys a partir de dotze anys podien tornar tard a la nit, nosaltres vam haver d’esperar almenys fins als setze anys per fer-ho; i aquella mare tan pesada s’aixecava per preguntar si la festa havia estat bé (només per comprovar en quin estat estàvem quan arribàvem).

Per culpa de la nostra mare ens vam perdre immenses experiències de l’adolescència. Cap de nosaltres no es va veure embolicat en algun problema relacionat amb les drogues, amb els robatoris, els actes vandàlics o de violació de propietat, ni vam haver d’anar a la presó. Tot va ser culpa seva!”

L’autor d’aquests text acaba dient: “Si el món va com va, és perquè avui encara no hi ha suficients mares dolentes!”.