El Punt-Avui, amb data de diumenge 18 d’octubre, posava de relleu la frase del dia en una expressió del Sr. president del govern espanyol: “Espanya és un estat de dret, la justícia és independent i tots som iguals davant la llei, sigui qui sigui”. Les últimes paraules, “tots som iguals davant la llei”, em porten a la memòria un llibret sobre Catalunya: Drets històrics, Constitucions i llibertats, quan encara la independència no s’havia fet tan necessària. L’autor era en Carles Feliu de Travi, reconegut jurista i ideòleg de la concepció confederal carlina, amic meu finat el 2010. En un dels seus capítols deixava al descobert això de: “tots som iguals davant la llei”, amb un títol d’un dels apartats prou suggeridor: “La castellanització de l’Estat i la majoria preestablerta”, quan afirmava que tots els habitants d’Espanya amb la base d’una sola nació, segons la Constitució establerta, passàvem a ser políticament espanyols sota la identificació d’Espanya amb Castella.

Els diversos textos constitucionals des de 1812 fins als nostres dies n’han estat una afirmació prou contundent: que tots som espanyols en detriment i sense reconeixement de les nostres antigues nacions-estat, sota lleis castellanes de l’antiga Castella, gràcies a Felip V, més que del parlamentarisme català o del que fou la Corona d’Aragó. En la Constitució de 1978, dins el marc del que s’anomena sobirania nacional, descobrim que tots som iguals davant la llei a l’hora de participar en el sufragi universal, en l’elecció dels diputats a les Corts, però en res més.

La dificultat sorgeix quan l’elecció del congressista rau en el nombre d’habitants segons el nombre de províncies. Això fa que sempre les zones de parla castellana hagin estat sempre majoria. Això no hauria estat cap problema si en l’hemicicle de les Corts del Regne, a priori, s’hagués contemplat la singularitat i la pluralitat dels pobles d’Espanya en reconeixement dels seus drets. L’exercici de poder dels governs de torn de l’Estat espanyol s’hauria desenvolupat en franc respecte i democràcia, sense haver d’incidir contra els territoris històrics i els atacs odiosament acervats contra els drets catalans.

Però no havent estat mai així, sempre ens trobem que no és igual, pels catalans, mallorquins, valencians, bascos... perquè la relació de votants castellans gira aproximadament al voltant d’un 2’3 i la no castellana per 1. Per tant, els no castellans parlants sempre hem estat minoria i mai no hem pogut formar govern per defensar les nostres llibertats.
Feliu ressalta: “Progressista o moderada, liberal o conservadora, monàrquica o republicana, socialista o popular, la majoria governant és sempre castellana”. Tant és així que el bipartidisme PP o PSOE en visió centralista des de fa temps s’ha alternat en l’exercici de poder i són els qui han fet i desfet les lleis, en el seu benefici, quan els ha convingut. I ara “por si fueramos pocos parió la abuela”, en una irrupció de Ciutadans, entre d’altres... S’han afegit contra la sobirania catalana.

Aleshores, davant l’afirmació del Sr. president del govern de l’Estat espanyol, que tothom és igual davant de la llei, cal preguntar-se: En quines circumstàncies som iguals els catalans?