Els analistes assenyalen que la manca de referències estables obliga de manera continuada a replantejar els escenaris d’actuació. I això ha fet que el món es mogués dins el marc de les preses. En buscar eines de resolució ràpida, s’ha fonamentant aquesta idea al voltant de l’economia i la informació, donant a entendre que la pressa ajuda a anar millor.

Dit això, en el marc de la política ha passat quelcom semblant. Agafant el model dels factors anteriors, aquesta ha volgut imitar la velocitat expressada, fet que no ha resultat, ja que la política es mou en altres paràmetres. Aquesta la fan les persones i per persones. El terme rapidesa no té cabuda en aquest àmbit, perquè el temps és el principal límit humà, i d’això no n’anem sobrats per desenvolupar les nostres idees i pensaments. Com diria un articulista: “hem evolucionat en el que fem i en el que sabem, però la velocitat de la nostra ment ha variat poc, ni com a conseqüència de l’evolució humana ni tampoc de la tecnologia”.

 Les presses no ajuden a res i més quan s’han de consolidar objectius, ja que solen sorgir errors. A les noves formacions polítiques d’última hora, que han irromput a l’espai polític arran de la fallida dels clàssics partits, per males polítiques i corrupteles, les presses no els han ajudat gens a consolidar-se. Hi ha hagut defectes de càlcul que han portat a una desacceleració del seu procés. Desacceleració que també ha afectat la classe política en general, contagiada pels mateixos símptomes.

Amb tot, la pressa s’ha imposat i ha esdevingut la novetat i, així, el model a seguir. I, com molt bé diu Albert Sáez, periodista i professor de la URLL, és la pressa qui jubila les persones quan fan 50 anys. O qui inspira la planificació del final de la vida útil d’un producte o servei.

La falta de conviccions d’ideologia és la marca en què es caracteritza la pressa política. La necessitat de parlar sense dir res obliga a dir coses diferents, sense pensar com es diran, el per què... Converteix en una vida efímera els lideratges i fins i tot els projectes.

Sáez ressalta en un article de la revista Foc Nou, referint-se a Josep Maria Esquirol, en el seu llibre La resistència íntima, que una part d’aquesta pressa forma part de la necessitat de fugir de la nostra intempèrie metafísica. És a dir, el que entenem com el sentit i la finalitat de tota realitat i tot ésser.

Això ens angoixa perquè no trobem en la vida de cada dia rastres de qualsevol mena de sentit transcendent. La mort de Déu, diu l’autor, ha arribat des de l’alta filosofia fins a la vida de cada dia. Sense aquest emparament només ens queda la fugida com a sortida del malestar. Vivim amb pressa perquè no veiem més enllà de la mort.

Aleshores, tornant al tema iniciat, es fa política d’una manera precipitada perquè no es pensa més enllà de les eleccions. Aquest abalançar-se a fer cosses ha portat angoixes en què certs col·lectius han creat moviments d’autodefensa enfront del viure accelerat. Si bé, com assenyalen els experts, en l’àmbit de l’alimentació ha donat resultats positius.

La política no se’n surt i com a diferència aquest factor ha empitjorat en la població, que veu aquest procés al servei de l’home que va de mal en pitjor.
No seria hora d’aturar-nos, pensar i fer pensar una mica?