Fa dies que dura el “no” a la investidura de Mas per sectors de la CUP. Però ja han sorgit entre aquest col·lectiu divergències entre qui diu no a la investidura d’Artur Mas i qui sí. Però per evitar eleccions i el fracàs del procés ho condicionen amb un “pla de xoc social”.

Demanar la independència, com ja s’ha dit, no és cap somni. I que dependrà de la pertinàcia dels catalans i de la seva majoria. Com també, diria algú, de la intel·ligència i habilitat.

La necessitat de salvar el món de les injustícies ha esdevingut, per certs sectors de la nostra societat jove, una necessitat imperiosa, i ho és. Un referent actual evident amb el tema que ens ocupa és la CUP. Avui i ara, és qui suma independència pel país.

La idea d’un “pla de xoc” contra la pobresa està agafant volada i es posa interessant, després de mesos de no entesa d’investidura. Però genera dificultat a temps futur pel fet de no poder-ho assumir per falta de diners reals.

Tocant de peus a terra, ens trobem amb una Generalitat en què les seves arques estan pràcticament buides pel fet que té uns pressupostos tan magres que no li resolen ni la despesa corrent. I per poder anar tirant a empentes i rodolons, ha d’anar a suplicar a l’Estat perquè li avanci enormes quantitats de diners. És de tots sabut que en aquests últims dies, i així ho afirmen els analistes i s’ha pogut veure en els mitjans, que el govern del PP s’ha permès humiliar el govern d’Artur Mas, perquè tenen la clau de la caixa, i quan se’ls ha demanat ha semblat com si sentissin a ploure.

Si Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda, no hagués acceptat avançar els 3.000 milions d’euros del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), la davallada hauria estat insostenible. Enfront del que acabem de dir, els analistes del país i no forans es pregunten: quin sentit té exigir un “pla de xoc social”? Mentre la Generalitat es mantingui, dins el marc autonòmic, qui i com l’ha de pagar?

De les mateixes fonts ens diuen que CIU i Esquerra van aprovar pressupostos que incloïen unes partides d’ingressos fictícies. Això era resultat de l’acord per tal que els republicans els prestessin suport parlamentari. Sabem que a l’hora de la veritat les partides imaginàries no s’han concretat i la Generalitat ha hagut de demanar més diners a l’Estat i ha desbordat la contenció del dèficit que se li ha imposat.

El “pla de xoc social”, tot i la bona intenció, qui el pagarà? Només es podria fer efectiu des de l’Estat propi amb ingressos fiscals.

La necessitat de suport per portar a terme el procés de transició cap a la república catalana no hauria d’estar supeditat a condicionants irreals. I la investidura d’Artur Mas no hauria de ser tan feixuga. Que si ara aquest senyor representa alguna cosa és l’acord gens fàcil de moltes sensibilitats, dins Junts pel SÍ, i això no hauria de ser cap impediment. Perquè prou que els contraris a la independència ja posen suficients traves, entre les quals la negació constant de diàleg tan necessari. No cal que els de casa hi posem dificultats.