Abans d’assistir a l’assemblea de Sabadell, un cupaire em deia que el pitjor que podia passar-li a l’independentisme era el trencament de la formació. Per això volia ser  present a l’assemblea de Sabadell, per defensar que el procés no podia aturar-se. No sé què en diria avui, quan s’ha fet evident la profunda divisió que regna en les seves files i ha portat a una situació que ningú no hauria imaginat abans. ¿No havia dit no sé qui que per aconseguir la independència caldria pactar encara que fos amb el diable?

La trista realitat és que seguim en l’atzucac. En el moment actual, ningú és capaç d’imaginar com pot acabar tot plegat. Però una cosa s’ha fet evident: el descrèdit d’aquells que tenien a les seves mans el futur del país i l’inici d’un procés que ara no podem deixar escapar de cap manera. No és per això que milions de persones han sortit al carrer una i altra vegada. Vull deixar de banda les brometes fàcils, però és evident que avui predomina el pessimisme en una bona part de la població que no havia estalviat esforços per aconseguir l’ansiat somni.

Ja sabíem que dintre la CUP (o cal parlar de “les CUP”?) hi havia sensibilitats diferents. I no solament en relació a un hipotètic suport a Mas. Però fins ara crèiem que la independència tenia prioritat absoluta i estava per damunt de les idees de grups concrets. Ara permeteu-me que en dubti. Penso sincerament que han prevalgut les diverses visions, la ideologia de certs grups per damunt d’una idea que crèiem compartir i que es va fer evident en les eleccions del 27-S. Una majoria de la població vol iniciar el trencament amb l’estat espanyol. Sembla que la malfiança ens ha jugat una mala passada en posar en dubte la sinceritat del full de ruta. ¿O és menys independentista un votant de Junts pel Sí que un de la CUP? Dir que CDC s’hi ha afegit a última hora i per conveniència pròpia és tergiversar la realitat. Aconseguir que milers de persones es pronunciïn per la independència no ha estat cosa de dos dies i no es poden menystenir per prejudicis de classe social.

Hi ha dues coses que actualment em preocupen. Suposant que el dia 2 de gener el veredicte del consell polític de la CUP sigui permetre que Artur Mas lideri el procés, ¿quina credibilitat pot tenir, sabent que la meitat de la militància hi està en contra? A més, amb la divisió actual ¿quina seria l’actitud dels cupaires en el desplegament dels aspectes concrets del full de ruta? Oi més, quan ells mateixos marquen la pauta a seguir però no es volen implicar en la responsabilitat de dur-la a terme.

La realitat és que en tots dos casos ens veiem abocats a una situació d’ingovernabilitat i, en aquestes condicions, crec que seria preferible fer foc nou i decidir en unes noves eleccions el camí a seguir. Una solució extrema, que ningú no vol, però en aquests moments potser l’única via per aclarir les posicions. En definitiva, a nosaltres, al poble, ens hi trobaran sempre. Hem sortit al carrer, hem cridat eslògans, hem votat fins i tot quan la llei no ho permetia. I no defallirem. Ho tornarem a fer tantes vegades com faci falta. Potser sense la il·lusió d’abans, però mai no renunciarem a assolir una fita que ha costat tants esforços i sofriments. No ens ho podem permetre, perquè el futur del país és molt més important que les baralles de partits. Encara que ells fallin, nosaltres sempre hi serem. Per dignitat. Per coherència. Per fidelitat al mandat del nostre poble. En tot cas, quan ho hàgim aconseguit ja discutirem com organitzar-nos.