...tornarem a sofrir, però aquesta vegada vencerem. Amb CUP o sense. Perquè han demostrat que ni ells mateixos saben què volen. És evident que no podem posar tots els cupaires en el mateix sac. Entre ells hi ha gent lluitadora i respectuosa, especialment a comarques. Jo diria que aquí preval la idea de la independència, mentre que a les zones urbanes predomina la revolució social abans que el fet de tenir un estat propi. En les línies següents vull referir-me a aquests darrers perquè són ells els que han imposat el resultat final. Si fossin tan independentistes com diuen, no haurien actuat como ho han fet, amb menyspreu d’una gran majoria de la població que el passat 27-S va demostrar clarament què volia. El poble de Catalunya no es mereixia una patacada com aquesta. Però han aprofitat la circumstància de tenir la clau del poder per intentar aconseguir no la independència sinó un model de societat. Tots la volem una societat més justa, però democràtica i plural, on hi tingui cabuda tothom, també les dretes si respecten la democràcia, cosa que ells no han sabut fer. Tampoc no han dit clarament com volien fer-ho per canviar-la però per la manera com han actuat s’assembla força a una dictadura de caire totalitari.

A més, és evident que, per damunt del bé comú, han prevalgut les ànsies venjança contra una persona que ens ha portat on som. Finalment, el problema s’ha reduït a un nom: Artur Mas. Amb  tots els errors que vulgueu, però cap altre president ens havia portat fins on érem ara. El fet d’acceptar un full de ruta compartit i sotmetre’s a una moció de confiança d’aquí a un any no era suficient? És aquest el diàleg que pretenen instaurar?

Pot ser que a conseqüència d’això la CUP es trenqui. De fet, ja s’ha trencat, com es va veure clarament a l’assemblea de Sabadell. No va prevaler l’actitud dels lluitadors històrics, els que durant el franquisme varen sofrir persecució i presó per defensar una independència que aleshores semblava –de fet era- una utopia. Aquests “històrics” eren partidaris de continuar el procés encara que no fos en les condicions que ells haurien volgut, però han mantingut sempre l’objectiu final i per això acceptaven Mas com a mal menor. Els altres, els “revolucionaris”, els que volen canviar la societat d’un dia per l’altre, han demostrat un nivell d’irresponsabilitat total i han acabat imposant-se, amb gran alegria dels nostres adversaris, que ja veuen liquidat l’independentisme.

Però no podem defallir. Hem d’anar a les eleccions del març amb la lliçó ben apresa i la moral ben alta, segurs que aquesta vegada no hi haurà enganys ni falses esperances. I estic segur que el poble de Catalunya sabrà respondre com cal i donar a cadascú allò que es mereix. El menyspreu  a la majoria els ha convertit en botiflers, però els catalans afortunadament tenim memòria.

D’altra banda, unes eleccions han de portar a un govern estable, sense claudicacions. I penso que difícilment hauria estat possible encara que Artur mas hagués estat acceptat per encapçalar-lo. Perquè sempre estaria fiscalitzat per les exigències d’una formació que ha imposat unes condicions draconianes però no s’ha volgut implicar acceptant responsabilitats de govern.

El procés segurament es retardarà, però no s’aturarà. Al llarg de la història hem superat situacions molt pitjors i això ens fa forts. La voluntat del poble és inalterable i imparable i no podem caure en la trampa del desànim, que només beneficia als enemics de Catalunya. Som tossuts i guanyarem.