Sembla que els catalans tenim en l’ADN la capacitat de portar les coses als seus límits més extrems i en el darrer moment, abans de fer el pas que ens faria caure en el precipici, donar mitja volta i trobar un camí nou, fins aleshores desconegut i que a més fa drecera. Ja va passar després del 9N, però aquesta vegada ha superat totes les previsions. Han sigut uns dies d’infart. Hem passat del desànim més profund a l’eufòria més exultant. Hem deixat enrere el desànim i el món de l’independentisme ha recuperat la il·lusió després de tres mesos d’agonia. En el darrer moment ha ressuscitat allò que tothom donava per inexorablement mort. Haurem de creure en els miracles.

La solució ha estat sorprenent. Foc nou. La renúncia de Mas ha estat la peça clau, però -també cal dir-ho- la disponibilitat de la CUP d’acceptar que ostentés la presidència de la Generalitat un militant de Convergència, el partit per a ells maleït.

En definitiva, i vist com ha anat el relleu de la presidència de la Generalitat, crec que hi haurem sortit guanyant, i molt. En primer lloc, perquè malgrat el seu tarannà tranquil Mas era en aquests moments una persona “cremada”. Pesava damunt seu el llast de la corrupció i d’una política de retallades que el convertien en la bèstia negra de les esquerres. D’altra banda, aquestes desconfiaven de la integritat del seu independentisme i de l’aplicació de les reformes socials del seu programa. Cal agrair-li però la capacitat de resistència i de plantar cara a les pressions de Madrid que de fet ens han portat on som ara. No crec que ho haguéssim aconseguit amb cap dels anteriors presidents de la Generalitat.

Puigdemont, en canvi, és un independentista de pedra picada des del primer moment. Com a alcalde de Girona té experiència en el món municipal i procedeix del camp de la informació, amb bon coneixement també de la política internacional. Però principalment –i atenent-nos al seu discurs d’investidura- té les idees molt clares en relació al futur de Catalunya. Sap que emprèn un camí que fa pujada i el trobarà ple d’entrebancs, farcit de bandolers molt perillosos que estaran a l’aguait per assaltar-lo. Però sap també que aquest camí no el fa sol, que té al darrere un país il·lusionat que li dóna suport i que ha demostrat en moltes ocasions la seva fortalesa per assolir el cim.

Si tots aquests factors ens han sorprès a nosaltres, a Madrid els ha agafat –i perdoneu l’expressió- “amb els pixats al ventre”. El sol fet que Puigdemont sigui el president de l’AMI ja ha fet sonar totes les alarmes. Ara s’adonen que això de Catalunya va de debò i no saben com aturar-ho. Tenen només la força contra la raó i la utilitzaran sense cap mena de dubte. Però no s’adonen que la legalitat que tant branden no té cap raó de ser quan va contra la voluntat del poble expressada democràticament. El famós xoc de trens és inevitable des del moment que el Parlament de Catalunya s’ha erigit en l’òrgan suprem per legislar sobre aquest país. El discurs de Puigdemont ha deixat ben clars els seus objectius davant un estat que ens ha maltractat, menyspreat i aprofitat de nosaltres fins a portar-nos al límit de la supervivència. Ara, però, tenim al capdavant un pioner expert que està disposat a enfrontar-se amb qui sigui per defensar els drets que ens han estat negats durant segles.

Emprenem un camí llarg i costerut, ja ho sabem. Però tenim present el lema de la revolució portuguesa de 1974 que va posar fi a la dictadura: “O povo unido jamais será vencido”.