Ha agradat el discurs d’investidura del nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont; la seva manera de dir i expressar-se ha quallat en el públic català en general. No ha estat tan sols una impressió meva sinó també de gent de diversitat ideològica i de diferent tarannà. S’ha parlat d’un nou aire de fer dins el full de ruta ja marcat. I certament ha revitalitzat el procés i la gent arreu. Aquest home de nissaga carlina i catalanista, però com s’ha dit independentista de pedra picada, ha trencat esquemes, no sols ell sinó tot el seu equip de govern, compromès amb el procés constituent.

Si bé la manera d’arribar al càrrec ha estat sobtada, enfront d’una retirada forçada i immerescuda del president Mas, amfitrió del procés, ha estat acceptat. Ara, què en direm de l’expresident, ja que ha donat mostres de vàlua, fins i tot amb la renúncia a la seva acta de diputat en el Parlament, fet que significa renunciar a ser aforat com a imputat per la convocatòria del 9N. En apartar-se de la presidència del govern se li ha agreujat el risc.

Un cronista de Madrid es preguntava davant d’aquesta actitud: “¿En similars circumstàncies -i sense elles- hi ha hagut algun aforat que hagi renunciat a la seva cobertura parcialment protectora? No. I prosseguia: Com a mínim per aquesta conducta hauríem d’estar agraïts a en Mas”.

Tornant a Puigdemont... Ha agafat empenta amb el càrrec i la necessitarà, així com tot el seu govern. Les fites socials i les seves intencions han sorgit amb impuls. Ha dit amb molta claredat que no és temps de covards, certament caldrà ser valents, la seva legislatura no li serà fàcil; l’objectiu mostra dificultats.

Amb tot, no és només feina del govern que ens representa, sinó que cal l’adhesió de tots, perquè és el país el que està en joc i, amb ell, el nostre esdevenidor. Perquè l’objectiu és ambiciós i està pensat per una fase transitòria de divuit mesos, o els que calgui, on s’ha d’encabir l’elaboració d’una pretesa Constitució catalana, que afecta tot el poble català, que l’haurà de votar.

Aquest fet, que ja marca història, demana múscul enfront dels entrebancs que sorgiran. La fermesa en les decisions i maduresa per poder entendre’ns amb els de casa. Veurem com aflora la dignitat i el respecte, malgrat la diversitat ideològica del panorama polític plantejat català, comptant amb les intromissions fulgurants des de Madrid. Aleshores comprovarem quines lliçons en podrem treure, del repte plantejat. Perquè arribarà un moment que s’haurà de trencar, si escau.

Trobar recursos en el diàleg no serà fàcil, davant d’uns adversaris gens dialogants que faran el paper de Simon de l’oncle, l’orni o d’això no va amb mi. Són moments que demanen aplom i múscul per una banda, davant les presses pel temps marcat i de la magnitud de l’encàrrec, per l’altra, per ser una oportunitat indefugible que fa època. Perquè hi haurà comensals convidats a la taula del país i fora que no són precisament uns admiradors nats de la trobada.