Aquestes festes passades, m’he trobat amb dues situacions prou significatives. D’una banda, una parella que porta els fills a una escola laica m’explicaven que no s’hi feia cap referència al fet religiós d’aquests dies. Allò que s’hi celebra és el solstici d’hivern i, per tant, s’han suprimit tots els símbols religiosos. El motiu que donen, a més de la laïcitat, és que no tots els alumnes són cristians i fins i tot entre els que ho són, pocs són creients. Tot i actuar amb respecte, afirmen que no s’han de fomentar unes creences per damunt de les altres. Són afers íntims, personals, que no haurien de sortir de l’àmbit familiar. Pel mateix motiu, la Diada de sant Jordi s’ha convertit en la festa de la primavera i amb els focs de sant Joan celebren el solstici d’estiu.

Per una altra banda, una altra parella, que es confessa agnòstica, aquests dies ha complert amb totes les tradicions catalanes: han tret les figuretes del pessebre guardades des de l’any passat, han fet cagar el tió i han anat a la cavalcada dels Reis. Ho fan pel seu convenciment que són elements tradicionals de la cultura catalana a la qual no volen renunciar.

Sense voler entrar en polèmiques estèrils, és evident que la nostra cultura no ha nascut d’un dia per l’altre com els bolets. Venim de molt lluny i en la nostra història el fet cultural religiós hi té una gran importància. Recordo les dificultats que tenia quan donava classes d’història de l’art, per explicar les escenes bíbliques als alumnes. Comentar un quadre referent a la història d’Abraham, posem per cas, o un retaule romànic o gòtic, volia dir que abans els havia de donar els referents culturals perquè el poguessin entendre, perquè per a ells no era gaire diferent que si els parlava de la dinastia Ming de la Xina. Crec que és un error promoure una multiculturalitat que en el fons no és més que una aculturació. I no hi val el pretext que tots formem part del gènere humà. Evidentment, cal promoure la igualtat en la dignitat de les persones, però cada cultura és una forma de veure i entendre el món a partir d’un referents immediats que trobem al nostre entorn. De la mateixa manera que hi ha diversitat de llengües hi ha diversitat de cultures. El fet de procurar que des de petits els infants aprenguin anglès com a llenguatge universal de comunicació no vol dir que hàgim d’adoptar les tradicions i costums dels anglesos o americans. Que és el que està passant. Halloween està prenent el lloc a castanyeres i panellets, el pare Noël al pessebre i al tió.

La tendència a la uniformització en realitat ens empobreix i massa sovint ens fa simples consumidors en mans dels grans holdings mundials que ens diuen què és bo i què és dolent, què hem de fer, què hem de menjar i com hem de comportar-nos. Sense sortir d’aquest àmbit, hem vist instaurar entre nosaltres el Dia dels Enamorats, el Dia del Pare o de la Mare i la celebració dels aniversaris en comptes del dia del sant.

No ens enganyem. Sentir-nos ciutadans del món no ha de voler dir sentir-nos menys arrelats al nostre país, a la nostra llengua i a les nostres tradicions. Cal ser solidaris, catalans amb visió universal, però mai productes estàndard com els que Aldous Huxley va imaginar en el seu llibre Un món feliç, on unes màquines manipulaven la genètica per convertir els éssers en productes al servei d’una societat dominada per uns quants privilegiats. Només es pot ser feliç si s’és conscient de la pròpia realitat i especialment la del nostre entorn, on podem abocar els nostres sentiments; d’altra manera seríem només objectes de consum, sense capacitat de raonament i per tant, deixaríem de ser persones.