Em va impressionar fa pocs dies el reportatge emès per TV sobre el grup de voluntaris catalans que ho han donat tot per salvar les vides dels refugiats que arriben a Lesbos sovint en condicions infrahumanes.

Europa no podia gestionar pitjor l’onada d’immigrants que fugen de la guerra o d’unes condicions de vida que nosaltres consideraríem absolutament insostenibles. La democràtica Europa, la de la igualtat, llibertat i fraternitat ha posat en evidència que aquestes paraules no tenen cap sentit a la pràctica. Sonen bé i prou, no responen a una voluntat de fer-les realitat perquè això comportaria complicar-se la vida. Els refugiats també han de menjar, dormir i viure dignament; i molts governs deuen pensar que ja tenen prou problemes a casa seva per haver-n’hi d’afegir de nous. A més, a ningú agrada haver de renunciar a una vida privilegiada de la qual molts dels immigrants s’acontentarien amb les engrunes.

És evident que una arribada d’un milió de persones en condicions tan precàries posa a prova la capacitat d’acció d’una societat europea ben instal·lada en els seus costums i amb les necessitats bàsiques més o menys cobertes. Els refugiats destorben la comoditat d’aquest ordre. Fan nosa, en definitiva, i tothom es vol treure les puces de sobre com els gossos. L’Europa d’arrels cristianes no ha sabut donar resposta a cap dels drames socials que s’hi han plantejat des de finals del segle XX fins ara. La guerra dels Balcans va ser una mostra de la seva ineficàcia, més aviat de la seva ineficiència perquè no varen fer res per evitar les massacres de l’ex-Iugoslàvia. Però això no és res si ho comparem amb l’actualitat. Aleshores va ser un mirar cap a una altra banda escudant-se en què era un afer intern. Ara, però, és un rebuig directe a l’acolliment, una negació de facto dels drets humans més elementals, el primer dels quals és el dret a la vida i a una vida digna.

Un dels problemes afegits a aquesta immigració massiva és que gairebé el 40 per cent dels nouvinguts són menors d’edat. Infants que han viatjat sols, que s’han extraviat o que han perdut els pares a la guerra o durant la travessa. Arriben a uns països desconeguts, amb llengua, costums, clima diferent. Necessitarien unes atencions més grans, atès que als problemes de salut cal afegir-hi la necessitat d’un acolliment i una educació adequats, com recullen les ampul·loses i inútils declaracions dels Drets de l’Infant.

A aquest drama vergonyant s’hi ha afegit encara aquests dies la notícia de la desaparició de 10.000 d’aquests nens i nenes que havien arribat a Europa després de superar la travessa del Mediterrani en la qual sovint s’hi jugaven la vida. La meitat han desaparegut a Itàlia sense deixar rastre i el temor de moltes ONGs és que hagin anar a parar a mans de màfies que els explotaran laboralment i/o sexualment. Aquestes màfies internacionals ronden pels camins i camps de refugiats. Sobre tot són vulnerables les noies adolescents, una presa fàcil per la seva desorientació i desesperació. És un fet que cada dia va en augment, segons reconeixen diverses ONGs.

En comptes de fer alguna cosa per actuar en els llocs d’origen d’aquestes criatures, Europa ha posat tota mena d’obstacles per posar remei a aquesta situació. En realitat, la seva manca d’iniciativa està deixant les persones més vulnerables en mans d’organitzacions sense escrúpols que hi troben una font d’ingressos. A més dels importants beneficis que obtenen explotant els trasllats a Europa en les llanxes de la mort, hi ha les que es lucren amb la prostitució forçada de noietes sense defensa. Si fins ara era un motiu d’orgull defensar els valors de la societat europea, ara aquesta Europa m’avergonyeix i em fa fàstic.