Diumenge, a Amposta, lo riu era al carrer. Un riu humà de més de 50.000 persones que omplien els carrers de la població en defensa d’un bé essencial per a la supervivència del territori. Vaig tenir la sort de trobar-me amb l’Anton i la Mª Carme, uns amics de les Garrigues, que a la vegada anaven amb un grup d’ampostins. Oberts i alegres, aviat vam establir amistat i vam anar plegats durant tota la manifestació. Això em va permetre conèixer el problema de primera mà.

El Ramon –també garriguenc, casat a Amposta-, me’n va fer cinc cèntims. Quan fa 40 anys ell va anar a viure a Amposta, la Barra del Trabucador era una ampla franja de terra d’uns 400 metres d’amplada. “Avui, gairebé la travessaries amb un parell de salts i, si no hi posen remei, aviat desapareixerà”. Les preses que hi ha riu amunt retenen els sediments i el mar va entrant a la llera del riu salinitzant l’aigua. L’Estat es va comprometre a aportar-hi terres però, com tantes altres coses, no ho ha fet. Va dir-me també que un estudi fet aquest 2015 demostrava que a un metre de profunditat del riu ja es trobava aigua salada i aquesta inundava els camps. Les conseqüències negatives d’aquest fet són evidents.

Un altre dels amics ampostins va comentar-me també que, quan hi havia llevantada, la sorra aportada pel mar tapava les sortides naturals de les barques i els pescadors per poder sortir a mar oberta abans havien d’obrir pas amb màquines, amb el costos materials i de temps que això suposa. El far que abans marcava l’entrada de les barques ara és ja tan allunyat que s’ha fet inútil.

L’oposició al Pla Hidrològic Nacional (PHN) prové del fet que preveu cinquanta-dues noves preses que retindran l’aigua riu amunt per convertir en regadiu zones més altes, especialment del pla de Lleida. A més, es volen potenciar determinades activitats turístiques (llegeixi’s camps de golf) del País Valencià que necessiten molta aigua per poder funcionar. Això suposaria un fort increment de la salinització de les aigües i, per tant, la fi de les activitats pesqueres i de cultiu de les quals en depenen 180.000 persones. Per a tots ells, “lo riu és vida”. Males llengües diuen també que precisament a Madrid li interessa la desaparició del Delta per poder-hi edificar urbanitzacions de luxe amb les quals les grans empreses constructores realment “s’hi farien l’arròs”. Tot això sense tenir en compte els danys enormes per a la flora i la fauna del territori i el trencament del ja dèbil equilibri ecològic actual.

Fins no fa gaire, aquest Pla tothom el creia ja mort i enterrat després de l’oposició que va comportar uns anys enrere i perquè a més no complia ni de bon tros la normativa de la UE en qüestió de transvasaments de rius. Però el govern del PP, tot i trobar-se en funcions, el va desenterrar per decret el passat dia 9 de gener i intenta posar-lo novament en marxa. L’única esperança que queda a la gent de les Terres de l’Ebre és la intervenció que hi pugui fer la UE en l’informe que ha d’elaborar després de la visita al territori que va tenir lloc dilluns passat.

La resposta massiva de la població catalana d’aquest diumenge va ser una alenada d’aire fresc per a les seves reivindicacions. Ho agraïen sincerament. Agraïen que des de tota Catalunya –vaig veure un autocar de Castelló d’Empúries- se’ls donés suport. Com deia el Ramon, el problema només es resoldrà si els catalans s’adonen que no afecta només les Terres de l’Ebre sinó que les conseqüències les patiria tot el país. Per això ens hi haurem d’implicar tots i fer-los costat. En depèn el seu futur i el nostre.