Fa dies que diversos ajuntaments han posat en pràctica el canvi de nomenclatura de noms carrers que poguessin estar relacionats amb el passat franquisme. Els criteris a seguir han anat en consonància segons els exposats de cada consistori de la població si els afectats havien fet quelcom o no de beneficiós, o bé simplement calia fer-los fora, per ser d’allà on venien.

No fa massa dies apareixia un article aparegut a El 9 Nou del Vallès Oriental i escrit pel senyor Eduard Navarro, historiador i regidor de la Crida per Granollers, que portava per títol: “El franquisme que no marxa. O sí?”. Vaig voler aclarir, des de la història, que el franquista senyor Claudio Colomé Marquès, del qui parlava i del qual jo només tenia referència històrica, fou franquista quan deixà de ser carlí, i no d’altra manera.

Deia això perquè aquest senyor, com tants d’altres procedents del tradicionalisme carlí abans de la Guerra Civil del 36, acceptaren el Decret d’Unificació de 1937 imposat per Franco i deixaren de ser carlins. La historiografia del dictador procurà generar confusió sobre el tema amb la utilització de la simbologia carlina i tots el seus mitjans. I mai no es va parlar dels qui s’oposaren a tal unificació. I avui d’això n’existeix un gran desconeixement.

Això que explico aquí com a historiador ho vaig enviar a El 9 Nou per aclarir conceptes, però l’article per motius que desconec no se’m publicà. Per tal fet, el vaig fer arribar al senyor Navarro, l’autor de l’article, que em va agrair l’aclariment, entre altres dades.

La nova historiografia a l’últim terç del segle XX, sota la direcció de Josep Benet, va posar el punt sobre les is, el vertader sentit de la història carlina que havia estat mal explicada. I avui, de recent publicació, trobem dues grans obres de lectura obligatòria que narren amb pèls i senyals la resistència del vertader carlisme contra el franquisme i la seva evolució. D’aquells que mai no se sotmeteren als designis del dictador.

Manuel Martorell, periodista i historiador navarrès, autor de diverses obres sobre el Kurdistan i Orient Mitjà, així com el comunista Jesús Monzón, publicà el 2010 un llibre sobre el carlisme. Aquesta obra descrivia un carlisme desconegut del segle XX: Retorno a la Lealtad. El desafio carlista al franquismo, de la col·lecció “Luís Hernando de Letamendi”. L’esmentada obra, escrita en espanyol, tractava de tot allò que no s’ha dit del carlisme, que va donar l’esquena al règim franquista en plena Guerra Civil refusant el Decret d’Unificació de 1937 i qüestionant, ja aleshores, la continuïtat de Franco al poder. Entre altres dades destaca l’intent de posar fi a la dictadura, en plena Segona Guerra Mundial. Una etapa en què el senyor Colomé dubto que hi estigués emmarcat.

Robert Vallverdú i Martí, doctorat en Història i llicenciat en Filologia Romànica, membre corresponent de la Reial Acadèmia de la Història i professor de l’URV, manté un llarg currículum d’obres d’història i assaig per les quals ha merescut diversos premis, entre ells el de l’Andreu Nin, al Vendrell, amb l’obra: El carlisme català durant la Segona República Espanyola (1931-1936).

L’últim treball destacable d’aquest autor, amb data del 2014, seria l’obra La metamorfosi del carlisme català: del “Déu, Pàtria i Rei” a l’Assemblea de Catalunya (1936-1975), publicada per l’Abadia de Montserrat. Una comesa que culmina la seva quadrilogia sobre el carlisme a Catalunya. Tracta d’una brillant síntesi evolutiva d’aquesta ideologia política des de l’inici de la Guerra Civil fins a la mort de Franco. Temes que sobresurten, entre d’altres: la persecució implacable i sistemàtica a què van ser sotmesos el seus seguidors pel dictador, la consecució del partit carlí cap a un socialisme autogestionari, la denúncia del terrorisme d’estat a Montejurra de 1976, la participació activa en l’Assemblea de Catalunya en l’etapa de la transició democràtica així com en les plataformes d’oposició al franquisme. Tot un compendi d’història que es desmarca del mal anomenat carlisme franquista.