Aquests dies els mitjans de comunicació van plens dels casos de pederàstia en un col·legi religiós de Barcelona.

El celibat dels capellans és un tema tabú per a l’Església catòlica, gairebé tan difícil de tractar com l’ordenació sacerdotal de les dones. En canvi, no hi ha cap element a l’Evangeli d’on es pugui deduir la seva obligatorietat. De fet, si donem un cop d’ull a la història, veurem que les coses no sempre han estat així i la doctrina ha canviat amb el pas dels anys. En realitat, a les esglésies d’Orient molts dels capellans són casats, com també en l’església anglicana i totes les protestants.

Posaré algunes dades com a botó de mostra: al segle IV el concili de Nicea (325) estableix únicament que, després d’ordenar-se, un capellà no es pot casar. (La mateixa norma segueixen avui moltes de les esglésies orientals.) L’any 385 el bisbe Sirici deixa la seva dona per poder accedir al papat. En canvi, el papa Gregori “el Gran” (590-604) escriu que “tot desig sexual és pecat per ell mateix”, és a dir, intrínsecament pecaminós.

És documentat que als segles VII i VIII la gran majoria de capellans de França i Alemanya eren casats i aquest fet era vist com una cosa normal per la comunitat cristiana. En el segle XII, els concilis Laterà I (1123) i Laterà II (1139) estableixen que “els casaments dels capellans no són vàlids” però no s’oposen a l’ordenació d’homes casats com a preveres. De fet, no va ser fins al segle XVI quan el concili de Trento (1545-1563) va establir que el celibat i la virginitat són estadis superiors al matrimoni i, per tant, els imposava com a obligatoris per a tots els religiosos de l’Església catòlica. Les dones dels capellans deixaven de ser esposes per convertir-se en concubines. Molts bisbes en les visites pastorals havien d’actuar en nombrosos casos de concubinatge. En els nostres dies (juliol de 1993), el papa Joan Pau II va reconèixer que “el celibat no és essencial al sacerdoci i no va ser pas promulgat com una llei per Jesucrist”.

Vull deixar clar que no estic en contra del celibat en ell mateix, sempre que sigui fruit d’una opció personal i lliure per dedicar íntegrament la pròpia vida al servei de la religió. El problema, al meu entendre, es planteja quan –com passa actualment–no és una opció sinó una imposició. Renunciar a la pulsió sexual –la més forta en la vida de les persones– demana una gran força de voluntat, un control i un equilibri interior que no és a l’abast de tothom i, per tant, és absurd exigir-ho a la totalitat dels religiosos. Com a conseqüència, aquest impuls mal reprimit sovint deriva en situacions malaltisses que són a l’origen de nombrosos casos de pederàstia. Per preservar un principi estrictament eclesiàstic es posa en perill la integritat moral dels més dèbils. Molts dels infants que han sofert abusos sexuals per part de capellans queden traumatitzats per tota la vida. No és estrany que tinguin una aversió absoluta envers aquelles persones que abusaren de la seva autoritat i la seva confiança i en comptes de formar-los com a persones deixaren en ells un sofriment i una vergonya molt difícils de superar.

Ja està bé que el papa mateix hagi volgut demanar perdó a tots aquells que quan eren infants varen ser víctimes d’aquests abusos. Però paral·lelament s’hauria d’aprofundir en les causes que han portat a aquestes situacions execrables. Atès que no es tracta d’una llei divina sinó d’una imposició exclusiva de l’Església catòlica, caldria revisar si no seria millor suprimir l’obligatorietat del celibat i fer-ne una opció personal. Almenys que jo sàpiga, a les esglésies orientals aquests fets no es produeixen o són casos molt aïllats, com també n’hi pot haver en altres col·lectius socials. En canvi, tinc la sensació que en l’àmbit de l’Església catòlica allò que s’ha fet públic és només la punta de l’iceberg. Si es trenqués el tabú, la mateixa Església en sortiria beneficiada en la seva reputació, però per damunt de tot s’evitarien molts sofriments.