L’empresonament de Marcel Surià, exalcalde de Santa Fe del Penedès, és una mostra més de l’extrema irracionalitat en què vivim. És inconcebible que una persona pugui anar a la presó per haver donat informes de residència (falsos, sí) a immigrants que treballaven al seu poble. Ha reconegut els fets i accepta la sentència, però va actuar per un simple sentiment humanitari, sense cobrar res i en casos de persones que, segons va dir, “es trobaven en situació extrema”, “autèntics drames personals”.

Pel que he pogut informar-me, Surià és un treballador exemplar i durant molts anys ha col·laborat en tasques voluntàries de solidaritat. És pare de família nombrosa amb fills en edat escolar. Naturalment, no es penedeix de res.

Tot i que l’Audiència de Barcelona l’havia condemnat a dos anys de presó (que no hauria de complir), el fiscal va recórrer al Tribunal Suprem i aquest hi va afegir tres mesos més de condemna. L’indult que va sol·licitar li ha estat també denegat pel consell de ministres i ara sí que ha hagut d’ingressar a la presó.

Llegir aquestes notícies, al costat d’altres sobre les trames corrupció generalitzades i el drama vergonyós dels refugiats a Europa, fa pensar en quina mena de societat vivim. Sembla que hàgim perdut el seny i ens hàgim carregat els principis en què s’hauria de basar una acció racional de govern. El mateix consell de ministres que ha denegat l’indult atorga amnisties fiscals, defensa els imputats per corrupció i posa al seu servei els mecanismes de la justícia.

Per això, mentre no canviïn les coses –i han de canviar radicalment– no puc creure en la justícia i no puc creure en uns governs que posen els seus interessos particulars abans que els de la societat. Davant de tantes situacions d’aplicacions arbitràries de les lleis, el mínim que podem pensar és en la crisi profunda del model de societat en què vivim. Semblava que els seus fonaments eren incommovibles, però poc a poc ens hem anat adonant que no són més que instruments al servei dels interessos del gran capital que és el que ho domina tot. Els mitjans de comunicació ens han mostrat fa ben poc com la mateixa globalització ha portat a l’explotació més bàrbara de persones que han de treballar com esclaus per uns sous de misèria.

Davant d’aquest panorama, penso que sort n’hi ha de persones que es rebel·len dintre seu i surten al carrer per defensar la dignitat i els drets de les persones marginades que han estat abandonades  a la seva sort. Sort n’hi ha de persones com la noia –també d’un poblet del Penedès– que, davant el problema dels refugiats que arriben a Grècia, no s’ho ha pensat dues vegades i, malgrat tenir dos fills petits, ha anat a Lesbos a posar el seu gra de sorra i mitigar el sofriment dels que hi arriben. A més d’haver-se de pagar les despeses, ha hagut de fer front a certes ONG “oficials”, a les quals molesta que hi hagi qui actuï de forma organitzada i espontània però que s’escapen del seu control.
L’única esperança que tenim és precisament creure que el canvi social no vindrà dels partits polítics, ja prou enfeinats en les seves baralles per aconseguir un pam més de poder i que haurem de continuar suportant i mantenint. El canvi real ha de venir de persones generoses i solidàries que s’organitzin eficaçment. Aleshores podrem tornar a creure en la Justícia en majúscula.