Ha mort Muriel Casals a causa de les ferides rebudes en un atropellament d’una bicicleta fa quinze dies. La seva mort inesperada ha commogut el sobiranisme, per ser una persona rellevant en el procés, amb qualitats com: dialogant, reconciliadora, calmada... però una gran lluitadora, reconeguda i valorada no només pels seus sinó també pels contraris.

Aquesta diputada de Junts pel Sí, i expresidenta d’Òmnium, no ha marxat amb les mans buides; ha deixat un llegat a seguir, una manera de fer en política, necessària per portar a terme la consecució de la independència catalana. La seva marxa esperona i se’ns fa present, no serà una absència, sí una presència disposada, ara més que mai.
M’ha arribat la notificació de la mort d’un amic escolapi, Jaume Pallarolas, a qui la inexorable malaltia del càncer de manera sobtada se l’ha emportat mentre era a la ciutat de Los Angeles, als EUA, com a nou viceprovíncial d’aquella zona. Els comunicats dels últims moments deien que s’havia acomiadat dels metges amb aquestes paraules: “Moltes gràcies per tot el que fan, i no pateixin; ja sé que donar una notícia així ha de ser molt dur. Els estic agraït”. Tots els qui l’anaven a veure en sortiren confortats. Feia broma amb ells i els demanava que fossin feliços. Era un escolapi notable per a la dedicació al servei als altres, tant a l’escola com a fora.

Vaig tenir ocasió de tractar amb ell a Pineta, en la preparació d’unes setmanes santes i Pasqua viscudes d’aquelles que fan història per la manera de ser portades. Un seguit de matrimonis joves, amb canalla i adolescents de diverses edats, compartíem vivències cristianes i de compromís. Al marge dels seus càrrecs de provincial i dels seus projectes innovadors per una Escola Pia pels Nous temps, es feia abastable. La seva mort també ens ha commogut.

És quan algú mor quan més sents la falta. Tant Muriel com l’escolapi Jaume, encara que en dos mons diferents, tenien un objectiu prou ferm. Casals parlava del somni a realitzar per una Catalunya independent i manifestava que nosaltres érem el somni i l’havíem de fer possible. En Jaume, sense estar al marge de la realitat catalana, la seva il·lusió o somni, per la qual es féu escolapi, era la d’ajudar a pensar, fer pensar els joves perquè donessin sentit a la seva vida. Ell deia: “No volia només dir missa o ser mossèn. Volia treballar amb els joves per ajudar-los a trobar el sentit de la vida”.

L’absència no pot ser només un neguit, un sentiment, enyorança o un plor; va més enllà. Si els que trobem a faltar són persones rellevants com a persones i hem estat atents a les seves paraules i al seu testimoni, al seu missatge, no ha estat perquè caigui en terra erma, sinó tot el contrari; li caldrà donar fruit. Nosaltres en som el fruit.
Certament que per sort nostra hi ha més Muriels o més Pallarolas, almenys a mi m’ho sembla. Però l’interès d’aquesta reflexió és que l’absència produïda per la mort d’un ésser estimat, significat amb una idea, concebuda per al seu acompliment, no fa res més que convidar-nos per tal que la fem possible. El temps que fruírem de la seva companyia no érem convidats de pedra, sinó tot el contrari; al compartir els seus pensaments ens estava dient “comenceu de prendre el nostre relleu”. Heus ací que una absència sentida ho és quan es transforma en presència.