La proposta d’acord entre la UE i Turquia per (de)portar-hi els refugiats que arriben a Grècia és d’una baixesa moral que mai no m’hauria imaginat. Turquia els rebria a canvi de diners i avantatges en els seus tractes amb la UE. No s’allunya gaire del comerç d’esclaus, o com mínim mostra una manca total de voluntat per resoldre el problema humà més greu que s’ha donat a Europa en molts anys. S’ha fet un pas enrere en tot allò que fa referència als drets de les persones. No es podia caure més baix. És indignant la manca de sensibilitat davant el sofriment d’aquells que ho han perdut tot i han hagut d’abandonar casa i país només per poder sobreviure. Les escenes de desesperació que veiem dia si dia també als camps de refugiats els deixen indiferents. Evidentment, la solució no és fàcil i passa només per una coordinació entre els països europeus. En canvi, la posició que han adoptat molts d’ells és treure’s les puces de sobre i passar la patata calenta a uns altres suspenent els acords de Schengen. En poques paraules, significa el fracàs d’Europa com a projecte comú.

Segons les ONG, el nombre de fugitius ofegats al mar des que va començar la crisi de Síria ara fa just cinc anys pot superar els 30.000. I els que han aconseguit arribar a Europa després d’exposar les seves vides ara són tractats com empestats que ningú vol a casa seva. La insensibilitat de molts països és una contribució directa a la continuació de la barbàrie. A la mateixa Alemanya hi ha un ressorgiment xenòfob contra aquesta gent immigrada. L’ascens d’un nacionalisme excloent d’inspiració neonazi pot comportar el retorn als anys més negres d’un racisme que molts crèiem ja superat.

El problema, però, no és només conseqüència de la política caòtica que estan duent a terme els estats. Hi ha un problema de fons sobre el qual caldria reflexionar seriosament, i és la pèrdua dels valors de defensa dels drets humans per una part de la població. Quan Bush va decidir atacar l’Iraq després dels atemptats de les Torres Bessones, hi va haver un clam de rebuig en moltes ciutats europees. Varen ser centenars de milers les persones que varen sortir al carrer per protestar contra una decisió que clarament era una agressió de conseqüències imprevisibles no només contra el règim sinó contra el poble iraquià. Ara, en canvi, són comptades les veus que s’han aixecat contra la gestió de les onades de refugiats. És evident que les circumstàncies no són les mateixes, però ens hem acostumat massa a veure les escenes de dolor que ens ofereixen els telenotícies mentre estem dinant tranquil·lament a casa. Per això cal prendre partit per la gent que pateix i no traspassar tota la responsabilitat del conflicte als estats. No ens adonem que aquests no es mouran si no és per la pressió popular. Caldria organitzar la societat civil contra els interessos particulars i partidistes dels governants i en defensa dels drets dels més febles. Aquests han de saber que hi ha molta gent que diu “no” a com s’estan portant les coses. Des de la societat civil, des de les escoles i arreu s’han de prendre iniciatives per aturar una situació que ha esdevingut insostenible. És la seva última esperança. I la nostra, si volem continuar mantenint la nostra dignitat de persones humanes. No podem ser còmplices d’un autèntic crim contra la humanitat. No en nom nostre.