L’assaig és un gènere literari. El nom d’aquest gènere prové de la paraula francesa essai, que vol dir “temptativa”, “intent”, i és emprada per l’escriptor Michel Montaigne al segle XV per tal de definir els seus textos que anava escrivint. Tot i que aquest autor ens dóna a conèixer el caràcter lliure i versàtil dels seus escrits, a fi de comptes mirava que fos una forma literària que provava de copsar un tema des de la subjectivitat, de tal manera que així s’apropava a la reflexió o anàlisi filosòfica.

Un seguidor d’aquesta filosofia de Montaigne i contemporani nostre, al qual tinc una gran estima, és mossèn Pere Campàs i Bonay. I descobrim amb aquest escriptor literat un estil de la prosa assagista, de la qual estem parlant, amb una erudició abundant de diversos temes expressats amb relats curts. Entre els quals també hi trobem un seguit de faules de caràcter moral.

Nascut a Sant Pere de Torelló (Osona, Bisbat de Vic), durant la seva vida, al marge de capellà de poble i missioner un temps a l’Argentina, però ara retirat amb 87 anys i malalt, ens manifestava que sempre s’havia sentit acompanyat per les lletres. La seva obra antològica resta a la pàgina d’internet de Relats en català, no en cap altra obra escrita.

Amb cinquanta anys de sacerdoci tant com a vicari i com de rector ha fet servir la ploma en tot moment. En les parròquies de pagès ens ho recordava amb les escopetades. En altres, les campanades. El seu mitjà divulgatiu ha estat la premsa, religiosa, local, comarcal o algun diari; heus ací algunes mostres: Catalunya Cristiana, Foc Nou, Fulls Parroquials... O bé les revistes locals: Vacarisses, La Tosca (Moià)... També setmanaris com: l’Osona, El9Nou, El Vigatà... i diaris, l’Avui, entre d’altres... O bé els articles que va escriure a l’Argentina, quan hi fou, que en són molts.

Tres escrits són els escollits per donar una idea d’aquest autor desconegut, un més en la narrativa literària dins l’àmbit sacerdotal de la nostra terra, en què tants preveres prohoms de la paraula escrita hi estan reconeguts.

“Rossinyol, no cal que vagis a França.
Els qui tenim anys recordem que, en el temps de la nostra joventut, era moda pensar que les millors novel·les d’aleshores eren dues o tres de la postguerra i franceses. Nosaltres quasi pensàvem que si Jean-Paul Sartre no hagués escrit La nàusea i Albert Camus no hagués publicat L’estranger, els catalans encara no sabríem quina cosa és allò que en diuen l’existència.
Si coneguéssim bé la literatura catalana, això no passaria. Per exemple, Sebastià Juan Arbó, en la seva novel·la Hores en blanc (1935), sap, millor que Camus, presentar un jove desenganyat, sense moral, capaç de tot, fins i tot del crim que va cometre. Aquest jove català sentia l’absurd de la vida.
En la novel·la del mallorquí Miquel A. Riera Morir quan cal (1974), el noi protagonista, en veure la violència i la brutalitat de la guerra, diu: “M’ho havien de dir abans que viure era aquesta cosa”. I abandonà aquest món sense esperar resposta. Deixeu-me dir: “Rossinyol, no cal que vagis a França”.

Aquest relat fou publicat al Punt Avui el 2 de juliol de 2011 i tingué una bona acollida entre els seus coetanis.

“ El nord de la felicitat
Els que volem escriure de la felicitat, com avui és moda, només podem oferir orientacions. Ho comparo a parlar dels quatre punts cardinals, que són un concepte vague però orientador. La felicitat mai no és una arribada i, la poca que tenim, està sempre exposada a la precarietat i les oscil·lacions.
La cultura actual ens vol fer creure que trobarem la felicitat en un perpetu zàping, és a dir, papallonejant d’una flor a l’altra cercant l’introbable nèctar.
Podem comparar la felicitat a un miratge, aquella il·lusió òptica d’aigua al desert, que per més que un camini mai no arriba. Fins i tot penso que es necessita més valor per suportar una felicitat excessiva que per resistir els contratemps de la vida domèstica ordinària.
La societat d’avui ens obliga a donar sempre la imatge que som molt feliços i que tot va molt bé. Sempre hi ha algú que, per una escletxa, descobreix l’autèntica veritat d’una persona. Quan arribem a casa ens sentim alliberats de la comèdia de la vida.
El vell Sèneca, parlant de la felicitat, afirma que qui va acumulant béns i patrimoni té més servituds que la persona que només té el necessari.
L’home feliç és el que, en cada circumstància, descobreix el temps oportú per fer bé al proïsme.
Acabo d’escoltar per una emissora, a la nit, en què intervenen els oients, que el conductor d’un camió, des de la cabina, ha dit que l’enveja, que tan abunda, és el camí més curt per a la infelicitat o l’infortuni”.

Publicat al Relat català el 7 de juliol de 2006.

I, finalment, des de la lírica espiritual del creient, faig esment d’un poema de la seva obra antològica. Mossèn Pere ho va escriure quan era rector del monestir de Santa Maria de l’Estany (comarca actual del Moianès), però no en sé la data.

“ El meu capvespre
Us he buscat, Déu meu, tot fent marrada.
Lector febril, per mi tot eren nords.
El sol es pon, tinc l’ànima cansada.
Vull anar a viure amb pau amb els meus morts.

La lluna treu el cap a la carena.
Els grills, tocant ferrets, celebren Déu.
Amb llur ric-ric dels ulls em cau la bena.
Senyor, us creia lluny i sou dins meu.

La lluna veig a un toll emmirallada.
Ja s’ha fet nit, surt a cantar un gripau.
Sento que el renya una òliba enutjada.
Quan parla Déu no s’ha de fer sarau.

Tot buscant Déu he caminat de massa.
Cada camí em duia a un lloc confús.
Més ara veig que no vaig fer cap passa.
Sense Jesús amb mi cap Emaús.