Al pas que anem, aviat la calçotada s’haurà convertit en el plat nacional de Catalunya. En poc temps s’ha situat molt per damunt de l’humil pa amb tomàquet i, no cal dir, superant les seques amb botifarra que han estat absorbides en la mateixa calçotada.

L’increment de la popularitat de la ceba cuita ha estat espectacular. Personalment, vaig fer la primera calçotada als 24 anys. Em va convidar una família de l’Alt Camp, sense fer-ne gaires escarafalls. Simplement era el que tocava en aquella època de l’any. Un capellà amic de la família va explicar que l’origen de la calçotada es remuntava al segle XIX i era pretesament anticlerical. Es tractava de contravenir les lleis de l’Església que establien el dejuni i abstinència durant la Quaresma. En canvi, els menjacapellans ho celebraven afartant-se com a lladres, especialment de carn de porc. Per a uns altres, però, es tractava senzillament d’aprofitar les cebes grillades coent-les amb sarments i amanint-les amb una bona salsa picant, que després acompanyava també la carn.

Qualsevol que sigui l’origen real de les calçotades, la veritat és que avui en dia no hi ha grup, ni equip esportiu o coral o simplement colla d’amics que no es trobin almenys una vegada per dedicar-se als plaers d’una bona taula al voltant del foc i normalment a l’aire lliure.

De fet, la calçotada té un seguit d’ingredients que la fan una celebració única. En primer lloc,  cal deixar de banda qualsevol convencionalisme social. No es pot anar a una calçotada amb el vestit de festa i, en certa manera, em fan llàstima les persones que per les circumstàncies que siguin, les han de celebrar a porta tancada. Calçotada és sinònim de fum, de foc, d’embrutar-se les mans, de tacar-se la roba amb la salsa i de compartir calçots i carn fins que el cos aguanti. Per si no n’hi hagués prou, s’hi han incorporat les mongetes seques per acabar d’omplir, no fos cas que algú es quedés amb gana, fet, d’altra banda, altament improbable. Ah, i no cal dir que tots els ingredients són totalment “lliures” de colesterol i ben regats amb uns grans porrons de vi que es van buidant a mesura que van desapareixent les arrugues de la panxa dels bevedors, ara tibants com bocois. La calçotada és, en aquest sentit, la festa de la transgressió. Tothom pensa que ja hi serem a temps a fer règim, que un dia és un dia i que és millor una celebració amical que totes les medicines del món.

De fet, s’estableix un cert ritual de comunió entre els comensals. Ningú s’imagina una calçotada en solitari, sinó que s’associa a grups tan nombrosos com sorollosos. He tingut ocasió de comprovar-ho durant aquesta Setmana Santa: pocs comentaris de caire religiós a la sortida dels oficis i molts de la disbauxa de les calçotades. La gent ja en gaudeix des del mateix moment en què es concreta el dia i l’hora del retrobament. És una celebració fraternal laica, que té la virtut de no crear diferències, sinó de fer que tothom s’hi senti ben acollit i en pla d’igualtat.

Probablement aquests components d’informalitat i complicitat han estat alguns dels ingredients que poden explicar l’èxit i l’expansió de les calçotades per tot el territori de Catalunya. Ara ja no són només pròpies del Camp de Tarragona, sinó que les podeu trobar des dels pobles més allunyats del Pirineu fins a les Terres de l’Ebre. I sempre amb unes característiques semblants: res e sofisticació i moltes ganes de gresca compartida. S’estan convertint en un signe d’identitat, qui sap si en substitució dels actes penitencials propis de la Setmana Santa. De moment, celebrem l’esclat de vida que representa l’arribada de la primavera. A més, la majoria de gent deu pensar que ja hi haurà temps de fer penitència. Morir per morir, millor fer-ho tips.