Ens varen educar en un respecte total a les lleis i poques vegades ens havíem plantejat si eren justes. Calia obeir i prou, en el més pur estil militar. Poc a poc, però, vàrem anar descobrint que no sempre els qui manen tenen raó i que sovint les lleis les feien a la seva mida, és a dir, en benefici propi. Aleshores vàrem adonar-nos que si volíem una societat més justa i més lliure calia tensionar per tal de promoure canvis que suposessin un millorament de la societat. Sense pressió les situacions tendeixen a estancar-se i mai s’arriba a un canvi real.

En el moment d’escriure aquestes línies, no sé com es resoldrà al Parlament la proposta de la CUP de reafirmar-se en la declaració del 9-N per la qual s’aprovava l’inici del procés de desconnexió de l’estat espanyol. Com és sabut, el Tribunal Constitucional va declarar-la nul·la i ha iniciat accions contra els ajuntaments que s’hi varen adherir. El conflicte està servit, atès que la declaració no reconeix l’autoritat del TC, que massa sovint ha sigut només la cadena de transmissió per aturar qualsevol intent de millorar l’autogovern de Catalunya. En determinades ocasions, han estat sentències servils, molt allunyades de la independència que hauria de tenir el poder judicial en relació al poder polític.

Per tant, el problema de fons és determinar si s’han d’obeir les lleis injustes. Ha de predominar la sentència d’un tribunal per damunt del mandat democràtic d’un poble? El Parlament de Catalunya ha estat escrupolosament respectuós amb els poders constituïts de l’estat i ha procurat sempre buscar subterfugis que no anessin directament contra la llei. Per això som on som. Però cal obeir sempre i en qualsevol circumstància? Fins i tot quan el que té la soga a les seves mans colla fins a ofegar?

Les lleis no poden anar mai contra els drets de les persones tant a nivell individual com col·lectiu. Si no hi hagués hagut desobediència, ens trobaríem encara en una societat dominada per la força, com era sota la dictadura franquista. Precisament la democràcia es va aconseguir a base d’actes que estaven explícitament prohibits: reunions, manifestacions, vagues, escrits contra el règim... La negativa a acatar lleis injustes va portar molts demòcrates a la presó, però finalment, quan el poble va poder parlar, es va reconèixer el valor de la seva lluita. Gandhi va ser també un  opositor a les lleis britàniques; Martin Luther King va pagar amb la seva vida la defensa dels drets dels negres contra la política racista dels EUA.

L’única cosa que cal tenir ben present a l’hora d’enfrontar-se al poder constituït és valorar les conseqüències que es poden derivar d’aquest fet. És la lluita de David contra Goliat, la raó contra la força. Però ens hem d’acostumar a plantar cara, a mantenir la tensió amb la certesa que finalment prevaldrà la justícia.