Em podeu ben creure si us dic que a vegades, quan em poso davant l’ordinador, se’m fa difícil escriure. I no és perquè no hi hagi temes a tractar, però quan fas un cop d’ull a tot allò que passa al teu voltant, sovint et cau l’ànima als peus. La corrupció ho corca tot, la violència de tot ordre impera, arreu hi ha injustícies. Aleshores et vénen ganes de tornar-te’n a l’úter matern, perdre’t en una illa deserta enmig de l’oceà o fer-te ermità en una cova al cim d’una muntanya. Un lloc on no hi arribi la contaminació que empastifa les nostres vides.
Ens hem acostumat a viure en una societat privilegiada, que té molt més del que necessita, que accepta com un fet normal el consum compulsiu (el shopping). Consumim més del que necessitem i, per tant, malbaratem bona part de les coses que a un altre li serien útils. No ens adonem (o potser sí?) que la nostra societat del benestar es basa en l’empobriment d’altres zones de la Terra on les persones viuen molt per sota uns límits que nosaltres consideraríem intolerables. ¿Quantes empreses d’Europa i Amèrica han traslladat els seus centres de producció a països del Tercer Món, perquè allí poden pagar uns salaris de fam i amb uns horaris interminables? ¿Quantes sabates esportives (de marca!) que llueixen els nostres infants han estat fetes per uns altres infants que potser no tenen sabates per posar-se? ¿Quina proporció dels beneficis dels productes agrícoles que consumim reverteixen en el pagès que els ha conreat? ¿Com és que sempre són les grans empreses les beneficiàries, les que marquen els preus, encara que siguin per sota els costos de producció?

Vivim en un món injust, on el 10 per cent de la població posseeix més del 90 per cent dels recursos. Un 1 per cent dels més rics tenen tant patrimoni com tota la resta del món junta. Però encara no en tenen prou. La globalització ens ha portat a un capitalisme desenfrenat, on no hi ha límits ni controls. No importa a quin preu s’han obtingut ni quins sacrificis han comportat. Els hereus de Reagan i Thatcher només tenen una finalitat: acumular diners on sigui i com sigui. No compten els principis, compten els resultats, és a dir, els beneficis. Després, si convé, ja es rentaran la cara mitjançant fundacions i obres socials que serviran per crear un sentiment de gratitud i fer-los propaganda. Amb una mà venen les armes i amb l’altra volen curar les ferides.

El pitjor de tot, però, és que aquesta dinàmica continua creixent. La fossa que separa rics i pobres es fa cada vegada més gran. Els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres. Per això l’economia mundial –en mans del gran capital– no té cap interès a fer recular la situació. Predomina el benefici –màxim i a curt termini– encara que suposi carregar-se el planeta i la gent que hi viuen. No és que faltin aliments en el món, falten diners per adquirir-los. I així, mentre 1.200 milions de persones viuen amb menys d’un dòlar diari, altres poden malbaratar els recursos sense cap mena de control.

Amb tot, encara que molt a poc a poc, estan apareixent organitzacions que estan contra aquesta explotació. A poc a poc hi ha gent que va prenent consciència que les coses no poden continuar així, que ha d’haver-hi un repartiment dels béns més just, que no es poden explotar els recursos sense límits, que si seguim així anem de dret a la catàstrofe.
És un camí difícil, que tot just comença, però cal confiar en la bondat natural i el sentit de solidaritat de la majoria de la gent, disposada a renunciar a uns mínims per beneficiar altres persones més necessitades. A poc a poc farem un món més just. Encara que potser nosaltres no ho veurem, tindrem el goig d’haver-hi col·laborat.