Avui els mitjans de comunicació han perdut bona part de la seva funció informativa i són més aviat tribunes d’opinió. És evident que la informació “neutra” no existeix, sempre s’informa des d’una perspectiva concreta, un punt de vista; i els punts vista són variables segons el color de qui els manifesta. Però això no vol dir falsejar la veritat i manipular-la. En canvi, massa sovint no interessa tant el fet en ell mateix com el profit que se’n pot treure. Aquesta setmana n’hem tingut un seguit de mostres.
Els caps benpensants s’han esquinçat les vestidures perquè l’Empar Moliner va cremar un exemplar de la Constitució després que el TC anul·lés el decret de pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya. El motiu al·legat pel TC va ser la invasió de competències de l’Estat. A la pobra periodista l’han omplert d’improperis fins al punt que TV3 ha esborrat de la seva pàgina el moment de la crema. En canvi, no he llegit cap referència al problema de fons, cap reivindicació dels motius que varen portar a elaborar un decret d’aquestes característiques. Els pobres han de passar fred, que per això hi són, no? Com va dir la diputada del PP Andrea Fabra al Congrés: “¡Que se jodan!”

També s’ha passat de puntetes sobre un fet que considero gravíssim: la defraudació a Hisenda  per part de José M. Aznar. L’expresident del govern, un dels inquisidors més implacables contra les nostres llibertats, ha estat multat per haver defraudat Hisenda. Els mitjans afins no han pogut amagar el fet, però no li han donat cap importància. I és que Aznar segueix sent molt Aznar...

Tampoc em va sorprendre l’enrabiada de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría perquè la Generalitat ha acudit a la Unió Europea oferint les infraestructures que ja té preparades per acollir 4.000 refugiats dels camps de Grècia. Aquesta mena d’actuacions –va dir amb una indignació no gens dissimulada– corresponen a l’Estat i no a les comunitats autònomes. Molt bé. I què ha fet l’Estat? Ha rebut 18 refugiats dels 16.000 que li correspondrien segons les quotes establertes per la UE. Els hauria de caure la cara de vergonya per la seva inacció. En canvi, s’indignen quan algú intenta posar-hi remei. No s’adonen que es tracta de persones i no de números? Com en el cas del decret de pobresa energètica, l’Estat espanyol no ha fet més que posar traves a unes accions humanitàries. Esclar que la crua realitat ens diu que no està sol; són molts els països de la cristiana Europa que han tancat les portes al clam de 5 milions de refugiats que han fugit de Síria.

D’altra banda, però, aquesta mateixa setmana hem vist caure la careta de Manos Limpias, un sindicat que es presentava com a guardià de les essències més pures de la societat espanyola, l’àngel justicier, martell d’heretges i salvador de la pàtria. Finalment ha resultat que no era més que una organització mafiosa que es dedicava a denunciar als tribunals per després anar a trobar els acusats i exigir diners per retirar la denúncia. El seu mateix nom és ja avui una befa per a totes les persones honrades que varen creure que eren allò que deien.

La manca d’espai m’impedeix seguir amb altres casos, com els de pederàstia que han estat amagats per aquells que tenien l’obligació de prendre mesures. Estic convençut que és la punta d’un iceberg i caldrà parlar-ne algun dia. De moment ens hem de conformar amb mostrar la baixesa moral i tota la porqueria que hi ha amagada darrere totes aquestes actituds hipòcrites.