Quan de petits jugàvem a guerra, hi havia dues consignes que incitaven a la lluita: una era que et diguessin “gallego”. A vegades nosaltres mateixos reptàvem l’adversari a combatre: “Digues gallego”. Si altre responia, s’iniciava la lluita. L’altre crit es donava un cop finalitzada la lluita i era una incitació al vencedor perquè no tingués compassió del vençut tot afermant així la seva superioritat: “Fot-li, que és de Reus”, encara que la majoria no hi havíem estat mai i no sabíem on parava. Tot plegat, però, es duia a terme en espera de la revenja. Aquesta normalment es produïa molt aviat, un cop aconseguits els reforços necessaris per invertir els papers. Així s’establia un estat “de guerra” permanent entre la canalla del poble.

Tot això m’ha vingut al magí després de veure el comportament del cap del govern espanyol amb el cap del govern català. La resposta a les esperances –remotes, això sí– de negociar la pau o almenys una treva que tragués ferro a les relacions actuals i permetés el diàleg han estat un parell de clatellots en forma de lleis anul·lades pel Tribunal Constitucional i l’amenaça de portar-n’hi altres. Al “gallego” se li deu haver encomanat allò de “fot-li, que és català”. La realitat, també aquesta vegada, ha convertit en fum qualsevol indici d’acord.

Aquesta és només una –l’última– de tantes mostres de menyspreu que els nostres representants han hagut de suportar per part de les institucions del govern de l’Estat. Des del monarca que no va voler rebre la presidenta del Parlament de Catalunya fins a l’escanyament econòmic i les amenaces d’intervenció, la manca d’inversions, els peatges que hem de pagar –i no només a les autopistes– la llista de greuges es faria interminable. Fins no fa gaire, tenir-nos ben collats els era especialment rendible, oimés quan els mateixos catalans acceptàvem la submissió com un fet irrevocable. No confiàvem prou en les nostres forces.

Ara, però, les coses estan canviant. Ja no són només motius identitaris els que fan créixer  l’independentisme a Catalunya, sinó la percepció, cada cop més estesa, que les condicions de vida millorarien sensiblement si fóssim nosaltres mateixos els qui ens administréssim. La gent s’ha cansat de patir les anomalies dels trens, d’haver de pagar per allò que en altres llocs és gratuït, de veure com es dilapiden els diners en obres faraòniques i inútils mentre aquí ens hem de conformar amb les engrunes de la riquesa que generem.

Hi contribueix també l’actitud prepotent amb què ens tracten, el sentiment de menyspreu que hem de suportar, el fet de sentir-nos ciutadans de segona, objectes de mentides i manipulacions informatives. És l’hora de dir prou. El 80 per cent dels ciutadans de Catalunya volen expressar-se mitjançant un referèndum, però també aquesta possibilitat li és negada. Continua essent considerat menor d’edat, sense capacitat jurídica, i hauria de ser el conjunt dels espanyols els qui ens diguessin què hem de ser. Per això, crec que l’actitud del president de la Generalitat és la correcta: anar fent via, com ha marcat el poble de Catalunya, i deixar que els altres vagin dient. Encara que el “gallego” de torn segueixi desafiant.