Els comentaristes polítics pronostiquen que en les properes eleccions espanyoles hi haurà un fort increment de l’abstenció. Diuen que és un mal averany per al futur de la democràcia.

No sé de què s’estranyen si els polítics s’ho han guanyat a pols en una mostra d’incompetència vergonyant. ¿Creieu que hi ha algú que pugui sentir-se representat –ja no dic il·lusionat– amb l’espectacle que ens han ofert durant aquests quatre mesos? Amb quin programa es presentaran els partits? Suposo que no serà gaire diferent dels anteriors perquè les condicions són les mateixes. Per què votar, doncs?

La percepció generalitzada és que els partits s’han apartat tant de la realitat que viuen en un altre món. Molts dels que varen votar la darrera vegada s’han sentit enganyats o, si més no, utilitzats. Per això s’entén que diguin que no volen tornar a ser comparses d’una comèdia que en definitiva només beneficia els que ja són “de l’olla”. Que la veu del poble sigui només dipositar un vot en una urna cada quatre anys no és democràcia. Massa vegades els votants són purament titelles. La paciència té un límit.

Semblava que els nous partits havien de portar també uns nous aires de democràcia, una nova manera d’entendre-la, més participativa i atenent les necessitats reals del país. Però quan aquests nouvinguts han olorat poder, tot se n’ha anat en orris i han caigut de quatre potes a la trampa. Tothom parla de la necessitat d’un canvi, però a l’hora de la veritat ningú s’atreveix a tocar les sacrosantes estructures d’un estat que es basa encara en la carcassa del segle XIX més que no pas del segle XXI.

Per part meva, ho tinc clar. Malgrat tot, mentre continuï sent súbdit espanyol, aniré a les urnes per donar suport als que des de dintre han de treballar per posar fi a una situació que  arriba a ser vergonyant. Cada dia estic més convençut que el futur de Catalunya passa pel fet de tenir un estat propi que administri els nostres recursos, que atengui les necessitats de la gent, que fomenti la cultura i la llengua i no es vegi obligat a demanar caritat per veure satisfets els drets més elementals dels ciutadans, com són l’habitatge, la sanitat i l’educació.

Votaré un partit que em garanteixi la transició, però l’autèntica, la definitiva, no aquesta enganyifa que ens han volgut colar com a democràtica. Un país amb sentit de justícia, on no calgui demanar perdó per ser el que som, que vetlli pels interessos de tots els ciutadans i no només pels d’uns quants privilegiats. Vull viure en un país lliure i en una societat més justa. I si en el govern d’aquest nou país es cometen errors, almenys seran els nostres errors i tindrem a l’abast els mecanismes suficients per corregir-los o, si cal, perseguir-los.

Un país no pot governar-se si no té capacitat de promulgar lleis i els mecanismes necessaris per fer-les complir. Per això cal acabar amb aquesta situació d’incertesa que actualment ens aclapara pels recursos constants del govern central al TC. Trenta-sis lleis recorregudes són moltes lleis i una de dues: o ens plantem i seguim endavant o el monstre acabarà devorant-nos. Té els mitjans per fer-ho i gana no n’hi falta. Per això ens ensenya les urpes cada dia. Per això també, a més de demanar la intercessió de sant Jordi, dipositaré el meu vot perquè aquesta vegada la transició sigui autèntica, real i definitiva.