Josep Miralles, doctor en història, antic company i amic de fatigues socials i polítiques durant l’etapa de la Transició Democràtica, denunciava en un article en un diari de València, l’afany d’enriquiment dels membres de la Casa Reial espanyola, com a predecessors d’aquest sistema. Des del Periódico Mediterráneo 15/04/2016, en l’apartat d’opinió titulava el seu escrit: “Undargarin y Cristina, aprendices de Franco”, pel fet de ser jutjats com a presumptes corruptes econòmics. Els comparava amb Franco, que féu molts diners i pocs clars. I posava en relleu que en el judici dels dos aristòcrates, les seves declaracions com a acusats utilitzades per a la seva defensa, al·legaven que la Casa Reial era coneixedora dels seus negocis.

Aquest recurs d’implicar la Casa Reial en general i en particular Joan Carles, ens diu l’autor, que no només se’l pot veure tan sols com un argument astut, sinó que té certa lògica, perquè l’exrei ha estat un mestre de l’enriquiment fàcil. Fet que ha servit per animar polítics corruptes i no corruptes, que han proliferat en l’Espanya democràtica.

La fortuna de Joan Carles, com d’altres mandataris del nostre món, té el seu origen en un poder gens ètic i moral, com ho són els sistemes capitalistes; tant si són liberals com de dictadures.

Miralles ens parla de l’historiador Àngel Viñas, que va fer el seu últim llibre La otra cara del caudillo, on explica que el dictador Francisco Franco va entrar a la Guerra Civil sense cap diner però va acabar el seu mandat amb 388 milions d’euros. Amb això veiem que probablement el dictador va servir com a mestre per al seu príncep successor, Joan Carles, ja que aquest, quan fou entronitzat el 1975, arran de la mort de Franco, no tenia cap fortuna personal. La revista Forbes en el 2003 ja li assignava una fortuna de 1.790 milions d’euros.

José Mújica, expresident de la República de l’Uruguai (2010-2015), va viure pobrament com un ciutadà més del seu país, un fet que honora el seus conciutadans. Seria un bon exemple a seguir. La història ens recorda al segle XIX un rei carlí, l’anomenat Carles VII, a qui coneixem com a membre de la dinastia carlina proscrita, posava en relleu la dignitat dels polítics amb aquestes paraules: “Si el poble és pobre, visquin pobres el rei i els seus ministres”.
Resta l’esperança que en la nova Catalunya estarem lluny de malfactors i corruptes, així ho desitgem. Perquè no seria bo aplegar els vicis i la deshonestedat dels nostres veïns, així com els mals hàbits d’alguns dels nostres, en una nova concepció de país, del que se suposa ser sobirà, lliure, independent, per a objectius més nobles de persones i país.