“Tinc la memòria i a l’ànima la visió de la multitud i el dol i la ràbia de tots nosaltres a la plaça dels Furs de Lizarra, en un funeral com pocs, esfereïdor. La missa concelebrada, l’homilia subscrita per més de cent sacerdots de Navarra, el poema llegit amb llàgrimes als ulls de tots abans de l’evangeli, l’escrit dirigit al poble, el ball d’homenatge (l’aurresku) i el cant de l’Agur Januak ( “Adéu amic”) abans de la marxa a peu cap el cementeri enmig d’un silenci impressionant”

Fragment de la ponència al 2004 Pinós del Solsonès, sobre els Fets de Montejurra 1976, una experiència personal presentada en una jornada sobre història carlina, pel que fou aleshores secretari del Partit Carlí de Catalunya, Josep Badia Torras.

Un aniversari de 40 anys d’uns fets luctuosos que mai s’han aclarit, perquè els qui manen mai no hi han tingut interès. Feia 5 mesos aproximadament que havia mort el dictador, en Franco (20 de novembre de 1975). I encara l’aparell franquista estava en boga. Manava el president Arias Navarro; era ministre de l’Interior el Sr, Fraga Iribarne i secretari General del Movimiento el Sr. Suárez... Un acte terrorista permès per aquest govern, van deixar que  passés a la muntanya de Montejurra, Lizarra (Estella) a Nafarroa (Navarra), el 9 de maig de 1976, lloc de trobada d’una romeria carlina hipòcritament permesa  pel govern d’Arias, on el resultat fou una quarantena de ferits i dos morts.

Els grups d’ultradreta tant de l’Estat espanyol, com de fora, que intervingueren en aquest genocidi, foren armats pel servei secret espanyol. Molts d’ells buscats per la policia del seu país. Sonen les organitzacions d’Ordine Nero, Avanguardia Nacionale, la Triple A Argentina... L’armament era de l’exèrcit espanyol. Després de Montejurra, molts dels implicats en aquest acte terrorista, començarien a  treballar pels serveis secrets d’Espanya. Es creu que més tard nodriren les files dels “GAL”...
El 3 de març a Vitòria, arran d’unes manifestacions de caràcter laboral, la policia va matar 5 treballadors i en ferí molts d’altres. D’un fet i l’altre, encara se’n pateixen seqüeles... La Transició fou convulsa, amb morts i no aclarits. Ningú no va pagar per aquest crims, gràcies a l’amnistia de 1977. Les víctimes hagueren de viure amb els seus botxins. Els fets de Montejurra es produïren per aplanar l’entrada de l’actual monarquia de “Juan Carlos” i silenciar el carlisme socialista  reconeixedor dels drets dels pobles.

Tinguérem democràcia gràcies el pacte de silenci. Molts del govern del dictador, en 24 hores es convertiren en demòcrates. Fraga, principal responsable polític dels fets de 1976, mai no va ser jutjat. Aquest, posteriorment fundà l’Aliança Popular, nodrida d’elements franquistes, que fou succeïda més tard pel Partit Popular.
Avui la democràcia que tenim fa figa, perquè no es va farcir ni de reconeixements de drets dels pobles ni dels drets laborals, ni de les persones, ni de veritats..., però sí de pactes vergonyants, perquè els morts de Montejurra foren i són víctimes incòmodes. Quan avui es demana la desclassificació de la documentació oficial per tal d’aclarir-ne els fets, es guarda encara silenci.

Els catalans  ens hem de preguntar perquè ens barren constantment el pas, els governs del PP, i d’altres que mai no ens han tingut en compte com a poble. La resposta és que les resquícies franquistes encara perduren. I això ha estat el resultat d’una democràcia mal fonamentada.