Hi ha, molt a prop de Girona, una Vall coneguda des l’antigor, com la Vall Ombrosa, Tenebrosa o Profunda, per causa de la seva exuberant vegetació: la Vall de Sant Daniel. Aquest lloc està a tocar del riu o riera del Galligans, que es nodreix de diverses torrenteres estacionals, i de les aigües d’algunes  fonts.  Indret tranquil com mai no hi hagut un lloc així en el món. En la localització d’aquesta petita contrada, s’hi troba el monestir benedictí de monges, que hi han viscut de manera continuada, malgrat els esdeveniments històrics de les guerres que les han fet marxar, però elles sempre hi han tornat. Una fundació religiosa mil·lenària, lligada a la comtessa Ermesenda (s.XI), i que avui els gironins se la senten molt seva.

El món de les arts i la literatura s’han delectat en aquest paratge, tant en l’obra narrativa com la lírica, o bé en la pintura, per la seva bellesa; tant material com espiritual. Musa de poetes i pintors com diria algú, ha estat Sant Daniel de Pedret.

L’arribada de les despulles de Sant Daniel, l’1 de setembre de 886, monjo armeni decapitat pels sarraïns, després del seu martiri a Arlés, a la Provença, fou amagat el seu cos, per un matrimoni cristià en aquesta vall que li va donar el nom de manera definitiva. S’hi erigí una ermita que esdevindria església parroquial amb l’advocació a Sant Salvador. I posteriorment naixeria el cenobi benedictí que acolliria Sant Daniel com a  principi fundacional, on quedaria dipositada la seva sepultura.
Les estructures romàniques dels segles XI, XII o bé gòtiques i posteriors, s’han anat succeint amb el temps, per altres reformes, moltes d’elles per causa de les vicissituds de les èpoques, conservant així alguns espais originaris que senyalen els seus inicis monacals.

La comunitat reduïda de monges, encara que gran en edat, però no en vitalitat, té al capdavant la seva priora Maria Assumpció Pifarré, i ho mantenen i ho fan possible gràcies a la màxima de Sant Benet: “Ora et labora”, és a dir: ”Prega i treballa”. Aquestes han fet factible amb la seva feina el manteniment de  les seves dependències existents. L’actual hostatgeria supleix les activitats agropecuàries o bé de taller, amb què en la seva joventut aquestes venerables dones mantenien  el cenobi.

Un cap de setmana de dissabte i diumenge ens portà al convent cercant uns moments de convivència, solitud i pregària, on a una colla de matrimonis se’ns convidà a  descobrir la placidesa de la vida monàstica.