Entre les imatges impactants que ens arriben per la televisió, n’hi ha unes que em repugnen especialment: les que mostren els nens soldats. Suposa una manipulació i una perversió que no puc admetre de cap de les maneres. Ensenyar als nens el funcionament de les armes i els mecanismes de matar em sembla una aberració pròpia de ments sense principis ètics ni morals. Fins ara ho havíem vist només en alguns països de l’Àfrica, on, per altra banda, algunes ONG intenten rescatar aquests infants i educar-los en sentiments humans com a persones que són.

Però sembla que no tothom ho veu així. El ministre espanyol de Defensa, per exemple. (Potser caldria retornar a l’antiga denominació de Ministeri de la Guerra?) La visió d’un nen vestit de camuflatge manipulant una arma és una imatge que potser a ell li estimula les neurones però a mi em remou les entranyes. Les armes, senyor ministre, només serveixen per a una cosa: matar. I ensenyar a matar a un infant de pocs anys em sembla la pitjor aberració que un polític pot cometre.

Esclar que si mirem la seva biografia, les vides humanes li deuen importar ben poc. Vostè ha estat –i segueix essent– un fabricant i traficant d’armes elevat a la categoria de ministre per un govern tan pacifista com el PP. Ha hagut de reconèixer que continua des del Ministeri signant contractes amb les seves empreses. Això és el que interessa: el negoci, que les armes siguin prou eficients per aconseguir el seu objectiu. Per això vostè ha estat –no sé si ho és encara– director general per a Espanya de la multinacional MBDA, la principal fàbrica de míssils d’Europa. Per si no n’hi hagués prou, ha estat conseller de Instalaza, SA, la fàbrica espanyola de bombes de dispersió amb les quals Muammar-el-Gaddafi atacava els insurgents de la primavera àrab de Líbia. Quan el govern espanyol va prohibir-les subscrivint el tractat de Dublín de 2008, vostè va reclamar a l’estat 40 milions d’euros per “danys i perjudicis”, quantitat que indirectament hem pagat entre tots.

Però tan greu com això són les paraules amb que vostè intentava justificar la seva posició. “Els nens han de saber –venia a dir– que la democràcia té un preu i que per pagar-lo a vegades cal donar la pròpia vida”. La relació seria la mateixa que dir que la pornografia és un instrument necessari  per a l’educació sexual dels joves...

A més, m’agradaria que em digués un sol cas, en la llarga història d’aquest país, en què l’exèrcit hagi sortit al carrer per defensar la democràcia. Els catalans en podríem dir moltes coses de l’acció de l’exèrcit com un instrument de genocidi. Les armes han servit per implantar dictadures amb un menyspreu total de les vides i els drets de les persones. Ni una sola vegada per imposar una democràcia. I no em vingui ara amb la història de la “defensa nacional”. En una Europa unida, els exèrcits no tenen raó de ser. Caldria abolir el servei militar i substituir-lo per un servei civil en benefici de la comunitat. En comptes d’una activitat tan productiva com fer sonar trompetes i tambors i desfilar movent-se com autòmates, podrien dedicar-se a atendre les persones que sofreixen. Feina no els en faltaria. És clar que vostè potser sí que trobaria a faltar els sucosos beneficis que proporciona la sang vessada.

Per això, si d’algun perill hem de defensar-nos els ciutadans, és de persones com vostè que viuen per a la mort i la porten pintada a la cara. Nosaltres preferim la vida i la pau.