A l’inici dels meus estudis a magisteri hi hagué un professor, Segimon Serrallonga (1930-2002), que m’endinsà en la descoberta de la literatura catalana. Feia poc que havia acabat la dictadura i no gaire que s’havia iniciat l’escola de mestres a Vic. Tot el que havíem rebut fins aleshores era escadusser i subversiu fins i tot la nostra parla.

Mogut per l’ interès cultural  em vaig centrar, a redós de la vall de Sant Daniel del barri vell de Pedret, que fou  municipi en temps passats,i avui pertany a Girona. I que feia dies havia fet un primer escrit:”La vall de Sant Daniel” ,sorgit de l’experiència personal i compartida amb un grup de coneguts al monestir benedictí de monges d’aquest indret. Ara,però i partint dels meus efímers coneixements literaris, em portava a regirar documentació  sobre el lloc, per tal de fer un segon article  versat en el reconeixement de Sant Daniel pel món de les lletres.  Entre diversitat de notícies, se’m feu evident l’obra d’un reconegut prohom del periodisme gironí i gran exponent de la comunicació:  Narcís-Jordi Aragó.  De la seva obra narrativa, que és d’una immensa  notabilitat, en recullo  un petit treball publicat per la Revista de Girona de l’any 1988, del número 128, en l’apartat: “Papers de Butxaca”, i que té per títol “Antologia de Sant Daniel”. Em serveix, per donar raó del que vull expressar. Un recull de grans escriptors catalans s’hi reuneixen i on la seva inspiració  és  descriure   la Vall de Sant Daniel. No serà l’única documentació i autor, ja que  m’he nodrit d’altres dades i dates per tal completar-ho.

El temps i les pedres solen anar lligades a les persones i a la seva història i no cal dir la cultura, i més quan l’indret és tan evocador. D’aquí n’elaboraria un breu recull d’un bon reguitzell d’autors catalans, de tots els  temps, versats en la  narrativa i la poesia, per tal de donar testimoni de l’interès per la Vall de Sant Daniel, dels quals, a continuació, en disposo alguns fragments d’alguns d’ells.

De més antic a més jove: Joaquim Ruyra (1858-1911), Jocs Florals 1907: “... la vall verda i melangiosa de Sant Daniel”. Santiago Rusiñol (1861-1931), Girona de Pedra 1912: “...Vers al claustre i mira, des de la porta que mira a baix vers Montjuïc...”. Prudenci Bertrana (1867-1941). Forànies Gironines: “La vall de Sant Daniel no sols ofrena violetes als romàntics...”. Gabriel Alomar (1873-1941), Una visita a Girona. ” A l’altra part de la població, una vall verda, humida, clara. Un convent, de mirada abadessa, s’hi destria.”. Miquel Santaló, (1887-1962). Gironès 1923 ”... La primavera, infantívola, rialleta i fecunda, és anunciada per tota una gama de colors purs que despunten damunt del sol rogent de l’acerada i assolellada Vall de Sant Daniel...”.  Josep Pla, (1897-1981). Girona, 1952: “Galligants amunt, el riu semblava  venir de l’altre món: es veia el tou verd d’unes carolines, uns prats ondulats, un convent blanc...Era la vall de Sant Daniel...”. Josep M. de Segarra, (1894-1961), All i salobre, 1928: “ La vall de Sant Daniel té la verdor més profunda, molt més romàntica que la Devesa...”.  Tomàs Garcés, (1901-1993). Paisatge i lectures, 1926: “... Quan vingui la primavera, aneu a la vall de Sant Daniel. Hi floreix el trèvol de bon averany, i la violeta...”

Joaquim Nadal i Ferreras, Catedràtic en Història per  la Universitat de Girona, exconseller d’obres  públiques de la Generalitat i ex alcalde de Girona, prolífic escriptor de tots conegut, des de la vessant històrica i coneixedor amb escreix del tema que estem tractant, ens delecta amb un text: “Sant Daniel: una vall, un monestir, un claustre” extret del llibre: “Capitells, Monestir de Sant Daniel”, de Jordi S. Carrera, ed. Nòrdic. N’exposo alguns fragments, per tal de veure més l’abast del que estem parlant.

“Als afores de Girona s’obre la vall de Sant Daniel. Entre els murs potents de la muralla carolíngia i la muntanya de Montjuïc (la Serra de Miralles) s’esmuny per un corrent estret i encaixonat el riu Galligants… (… ) … L’indret evoca temps remots, vegetació abundosa, i desvetlla les delícies dels gironins que li han dedicat les seves passejades tranquil·les al sol de migdia o  en la tebior de la tarda. “

Altres prosistes més actuals hi són escollits com a recurs per rememorar la bellesa del lloc com: Narcís-Jordi Aragó amb la seva obra: “Guia de la Girona monumental”(1989); Poemes i narracions de Joan Badia amb:” El pecat de la novícia i altres contes “(1924); Xavier Montsalvatge i Joaquim Pla: “Terra de gestes i de beutat “ (1917).

Els poemes més recents posats al dia, que evoquen, suggereixen, expressen tota la fertilitat i exuberància, com diria el nostre autor, són del poeta gironí Narcís Comadira. En ells s’hi veu reflectit la inspiració que, de manera molt probable, va il·luminar els artistes escultors del claustre. I d’ells és el que ens ha arribat aquesta informació,fins els nostres dies.