Segons dades aportades per Eduardo Melero, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, ens posava de manifest, per mitjà d’un butlletí de Cristianisme i Justícia, que Espanya esdevé un dels principals països exportadors d’armament del món.

Amb dades d’Amnistia Internacional, se’ns deia que el volum d’armes, en els últims deu anys, s’avalua en 100.000 milions de dòlars, incloent-hi material de defensa, equips per a les forces d’ordre públic i algunes armes esportives. Però una dada a tenir en compte, i curiosa a la vegada, d’aquesta font, és que la major part d’aquest comerç, un 70 %, procedeix dels cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de L’ONU, on destaquen: EUA, Rússia, Xina, França i el Regne Unit. I per altra banda destacava que, entre els deu primers fabricants, s’hi troben també Alemanya, Itàlia i, no cal dir-ho, Espanya.

Les transaccions comercials, en gran part, les solen portar a terme les entitats comercials, però la responsabilitat real i principal d’aquest comerç se sosté en aquells governs que s’amaguen o s’escuden en el dret de la pròpia defensa del país, argument que els serveix per fer negoci armamentístic.

Segons el diari Ara, amb data del 3 de novembre de 2014, Espanya havia venut armes els anys anteriors per valor de 3.907 milions d’euros.

El costat fosc d’exportacions espanyoles, tal com ens posa en coneixement la documentació consultada, és que el Govern espanyol és molt poc rigorós a l’hora d’aplicar la legislació sobre aquest tema, ja que es dóna el cas que s’està exportant armament a països en conflicte o que violen els drets humans. I es posa de relleu: Aràbia Saudita amb 293 milions de dòlars d’exportació; Bahrain, amb 40, i Colòmbia, amb 1,7. Estem parlant de milions de dòlars. L’Iraq, amb 95 d’autoritzats. Israel, amb 3 d’exportats i també Oman, amb 64 d’exportats.

Una dada important a ressalta és que durant el període 2005-2014 el 16 % de les exportacions, 511 milions d’euros en total, segons dades, van tenir com a destinació països de l’Orient Mitjà, una zona de conflicte, com tots sabem per desgràcia, i que per aquesta raó s’ha convertit en un dels mercats emergents de l’armament espanyol.

 La conclusió de tot plegat, i no ampliem més el contingut perquè la cosa s’allargaria, és, com assenyalen els analistes, que en matèria de comerç d’armament, “el Govern espanyol prioritza els seus interessos polítics i econòmics per sobre de la protecció dels drets humans i la prevenció de conflictes.” Cosa trista i preocupant, perquè és de suposar que el control de les exportacions d’armament no es tracta simplement de si és una qüestió legal o no, sinó de les conseqüències que se’n deriven, perquè del que es tracta en realitat és que les armes espanyoles i totes les armes d’altres bandes es facin servir per provocar dolor i danys irreparables. Aleshores, tancant aquest comerç en zones de conflagració, s’acabaria aviat tota guerra i hostilitat. I de ben segur que hi hauria més possibilitat de diàleg per arribar acords de pau.