Raymond Sala és nadiu de Sant Llorenç Cerdans, una vila de frontera del Vallespir, ara fa 73 anys; fill de pare exiliat el 39, que procedia de Vilafranca del Penedès. Doctor en història per la Universitat de la Sorbona de París, i professor emèrit de la Universitat de Perpinyà. És especialista en la història de les mentalitats dels segles XVII i XVIII de la regió catalana. També està vinculat com a membre de l’Institut Català de Recerca en Ciències Socials. Ha ocupat el càrrec de director de l’Institut Franco-Català Transfronterer. La seva obra erudita rau en un seguit d’articles, treballs, llibres i xerrades referits a les terres de la Catalunya Nord, on esdevé, entre altres, un gran coneixedor tant de la seva història sociològica com de la seva geografia. Podem dir que és un més que malda per la recuperació del seu llegat cultural i històric .

Com coneguérem Raymond Sala, un servidor i dos companys més, quan férem una sortida cap al Coll de Malrem, indret de muntanya dels Pirineus Orientals amb 1.131 m d’alçada. Un camí de pas fronterer que uneix les comarques del Ripollès i el Vallespir amb les poblacions de Rocabruna, Beget, i amb la Manera; aquesta última pertany a la zona francesa. És una posició de pas obligat de tota època, tant d’entrada com de sortida, per a la gent veïna d’aquelles contrades. Se sap de contrabandistes, partides carlines, trabucaires, o fugitius o exiliats de tot temps que utilitzaren aquest camí. Les dades més properes narren el pas de 5.000 refugiats l’any 1939 que creuaren aquest indret.

Una excursió matinal de dilluns de desembre ens portà en aquesta ubicació dels Pirineus prop de Rocabruna, on el fred i les glaçades en les parts obagues ja havien fet acte de presència. El termòmetre marcava 4 graus sota zero. Deixàrem el cotxe en un emplaçament prop de la carretera, i per un corriol de pujada suau seguírem cap al coll de Malrem. Per sort nostra a la solella la llum del sol ja hi feia estada. Això escalfà l’ambient, hi féu sobrera la roba d’abric. Arribàrem al coll de Bocabertella on, al fons de la vall, hi ha la masia amb el mateix nom. Des d’aquesta situació, mirant al cantó sud, se’ns oferia a la llunyania una panoràmica esplèndida de serralades, de tal manera que fins i tot poguérem albirar el mateix Montseny.

No feia ni tres quarts d’hora que caminàvem quan, a contrasentit, ens trobàrem amb tres excursionistes del Vallespir. Amb les salutacions i en català, ens assabentàrem amb goig que un d’ells era l’historiador en Raymond Sala.
En culminar la carena i prop del coll fronterer, esmorzàrem. Després donàrem un tomb per la situació fent reconeixement del territori, contemplant a cantó nord a primer terme una esplendorosa fageda i ja més lluny, dalt d’una carena, les torres medievals de Cabrenys. Al límit del traçat fronterer, tancat per un filat ramader, hi havia una fita antiga amb la numeració 521, i a sota, s’hi trobava un diminut pessebre. Tot seguit férem camí de tornada.

Sabem que aquest lloc i tants d’altres de la Catalunya pirinenca patiren el Tractat dels Pirineus de 1659, que els portà la separació de les comarques: Alta Cerdanya, Capcir, Conflent, els Aspres, les Corberes, Fonolleda, el Vallespir i Rosselló, de la resta de la terra catalana. Els límits dels termes fronterers, segons dades, no quedarien enregistrats de manera definitiva, amb un acte final signat a Baiona, fins l’11 de juliol de 1868.

Si bé jo ja en tenia notícies, del Sr. Sala i de la seva activitat cultural, per un dels seus llibres: Trabucaires i fronteres, d’Edicions Trabucaire 2012, Canet de Rosselló, ja que el tema tractat està relacionat amb la segona guerra carlina, la més catalana de totes, dita dels Matiners. La trobada em va animar encara més per la significació del lloc, per ser a la vegada tan inversemblant com casual, per la història que allí s’hi amagava, com per la personalitat que hi havíem trobat.
Nosaltres ens posàrem contents. d’aquella petita reunió, de catalans de les dues bandes, i amb gaubança celebràrem aquest encontre acadèmic en plena muntanya; una dada més per a recordar.