Ponts, capital del Segre Mitjà, població ubicada a la comarca de la Noguera, de parla nord-occidental, amb 2.701 habitants. Aquesta vila, dies passats, rebé una sotragada pel traspàs d’una de les seves persones més prolífiques i significades del món cultural d’aquesta contrada: el Sr. Manuel Gabriel i Forn, professor d’història d’institut, ara retirat. Persona d’una gran erudició i talent, l’obra diversa del qual consta en més de quinze treballs entre llibres i monogràfics, i unes altres vint obres compartides amb diversos autors. Totes estan relacionades amb l’àmbit local i comarcal, com també amb la que fou l’antiga Baronia de Rialb o de la diòcesi d’Urgell, de la qual Ponts forma part. 

D’esperit autodidacte, estudià de gran mentre treballava com a pintor de parets en una empresa familiar. Amb un intel.lecte elevat es llicencià en geografia i història i, tot seguit, se significà com a professor en l’institut de Ponts, on deixà un bon record, tant en el camp professional de l’ensenyança com també en el personal. Fou l’impulsor i ànima viva de la restauració de la col.legiata de Sant Pere de Ponts (S. XII), on ostentà el càrrec de president de l’associació d’aquest monument, càrrec que exercí fins avui entre altres responsabilitats.
La desaparició d’aquest prohom ha arrencat una pàgina del llibre de la història d’aquest poble. Després d’una greu malaltia moria a l’edat 67 anys. No puc deixar de pensar el bon record que deixa aquesta personalitat en el seva població, ja que li donà molta vida cultural. Una persona que s’estimava amb escreix tot el que feia, i que ho féu lluir de manera infatigable arreu del país.

Llegeixo el comunicat, que em féu arribar la redacció de Portaveu, amb pena: “mestre, historiador, fundador i ànima de la revista, persona generosa amb saviesa, que va saber transmetre la seva passió i estima pel nostre poble.” Així també se’l recordava de manera emotiva en les exèquies celebrades en la seva memòria en l’església parroquial; altra cosa no es podia dir.

Hom pensa en l’amistat que transmetia i el lligam que brindava, tant ell com els seus companys de la revista Portaveu. Fou per mediació de l’amic Martí Sala que vaig incorporar-me com a col.laborador de la revista. El fet que m’acollissin com un més del seu rotatiu ha estat una cosa que no es pot oblidar.
Van ser en les seves intervencions des de l’àmbit de la història carlina que ens trobàrem; una autoritat en aquesta matèria, i no cal dir en altres camps d’aquesta disciplina. Home inquiet per excel.lència; un actiu nat, d’aquelles persones que deixen solera allà on viuen.
Malgrat la seva mort, irreparable, ens deixa un testimoni de vida que en definitiva és el que queda d’en Manuel. Certament que ha deixat el llistó molt alt del seu viure actiu, i gens fàcil d’abastar. Tot i que fou un model d’actitud a tenir en compte, no és tant la calca del seu incansable treball personal com va portar a terme sinó com compartir el seu llegat valuós amb persones diverses; això era el que ell, en definitiva, hauria volgut.
A banda del dolor pel buit que deixa la seva mort, com tota mort de persones significades en el servei i en benefici dels altres, no cau en va, perquè solen donar fruit.