La Setmana dels Barbuts

Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Sembla que aquest any el fred a la segona quinzena de gener tornarà a fer de les seves, així ho pronostiquen els que ens n’informen. Una tradició arrelada en aquesta època a Catalunya seria la Setmana dels Barbuts. Dins el calendari santoral cristià, trobem en aquest mes a tres sants que celebren la seva festivitat. Tots ells amb unes espesses barbes que la iconografia tradicional popular els ha pintat.
Sant Pau Ermità, celebrat el 15 de gener; Sant Antoni Abat, el 17 del mateix mes, i Sant Maur, el 18, són els escollits. Si bé els segueixen alguns altres, aquests són els més significatius. Algú diu de sant Sebastià, però aquest no surt; en la imatgeria del seu martiri d’aquest soldat romà ens el posen sense barba.
La tradició marca que la Setmana dels Barbuts ha estat considerada la setmana més freda de l’hivern. Un seguit de dites i refranys il·lustren aquesta etapa, la més palpable seria: “La Setmana dels Barbuts, setmana dels esternuts”.
Si tinguéssim la sort que hi hagués pluja, la dita ens ho propiciaria així: “La Setmana dels Barbuts, cada any val 5 escuts”. Ja que la pluja caiguda al camp en aquest temps és molt beneficiosa.
Per altra banda ens cal pensar que el terme expressat de 5 escuts és una moneda antiga establerta durant l’imperi de Carles I (s. XVI), i aquest fet fa pensar que la dita de les barbes ja existia en aquesta època. Cal recordar també que Catalunya en aquest moment històric era un estat-nació. Tenia parlament propi, lleis i institucions. Formava part d’una monarquia composta (confederada), coneguda com a Monarquia de les Espanyes. I tots els reis de les Espanyes, sobretot els de la dinastia de la casa d’Àustria, abans de Felip V, quan anaven a Barcelona havien de jurar, respectar i mantenir la fidelitat a les lleis i institucions catalanes, cosa molt diferent d’ara.
Tornant a les barbes dels sants, trobem que són il·lustrades molt llargues i blanques, fet que simbolitza vellesa i fred. Però tot sigui dit, el més conegut de tots, i més celebrat, és Sant Antoni, patró dels animals, especialment dels domèstics. Entrant el costumari de Joan Amades, per donar raó d’aquesta festivitat molt popularitzada tradicionalment, hi trobem dades des de 1432, quan el Consell de Cent de Barcelona va fer celebrar als llogaters de mules la seva festa el diumenge següent de la diada. Una festa que ha estat molt arrelada en el món cristià, i no cal dir als Països Catalans. Les referències són extenses tant pels indrets o persones que porten el seu nom, com per les ermites que s’hi refereixen per la seva devoció. Un vast vademècum de no acabar de tradicions s’hi troben expressades; un tema per ser tractat en un altre moment amb més profunditat.
Hi ha una dita que parla que els sants de gener solen portar capa i barret per la baixada de temperatures. I ja que hem parlat de Sant Antoni, la dita diu que sol fer un fred de dimoni.
Sant Pau Ermità, celebrat el 15 de gener; Sant Antoni Abat, el 17 del mateix mes, i Sant Maur, el 18, són els escollits. Si bé els segueixen alguns altres, aquests són els més significatius. Algú diu de sant Sebastià, però aquest no surt; en la imatgeria del seu martiri d’aquest soldat romà ens el posen sense barba.
La tradició marca que la Setmana dels Barbuts ha estat considerada la setmana més freda de l’hivern. Un seguit de dites i refranys il·lustren aquesta etapa, la més palpable seria: “La Setmana dels Barbuts, setmana dels esternuts”.
Si tinguéssim la sort que hi hagués pluja, la dita ens ho propiciaria així: “La Setmana dels Barbuts, cada any val 5 escuts”. Ja que la pluja caiguda al camp en aquest temps és molt beneficiosa.
Per altra banda ens cal pensar que el terme expressat de 5 escuts és una moneda antiga establerta durant l’imperi de Carles I (s. XVI), i aquest fet fa pensar que la dita de les barbes ja existia en aquesta època. Cal recordar també que Catalunya en aquest moment històric era un estat-nació. Tenia parlament propi, lleis i institucions. Formava part d’una monarquia composta (confederada), coneguda com a Monarquia de les Espanyes. I tots els reis de les Espanyes, sobretot els de la dinastia de la casa d’Àustria, abans de Felip V, quan anaven a Barcelona havien de jurar, respectar i mantenir la fidelitat a les lleis i institucions catalanes, cosa molt diferent d’ara.
Tornant a les barbes dels sants, trobem que són il·lustrades molt llargues i blanques, fet que simbolitza vellesa i fred. Però tot sigui dit, el més conegut de tots, i més celebrat, és Sant Antoni, patró dels animals, especialment dels domèstics. Entrant el costumari de Joan Amades, per donar raó d’aquesta festivitat molt popularitzada tradicionalment, hi trobem dades des de 1432, quan el Consell de Cent de Barcelona va fer celebrar als llogaters de mules la seva festa el diumenge següent de la diada. Una festa que ha estat molt arrelada en el món cristià, i no cal dir als Països Catalans. Les referències són extenses tant pels indrets o persones que porten el seu nom, com per les ermites que s’hi refereixen per la seva devoció. Un vast vademècum de no acabar de tradicions s’hi troben expressades; un tema per ser tractat en un altre moment amb més profunditat.
Hi ha una dita que parla que els sants de gener solen portar capa i barret per la baixada de temperatures. I ja que hem parlat de Sant Antoni, la dita diu que sol fer un fred de dimoni.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres

