Abans de festes, un grup d’amics de l’Associació Cultural del meu poble vàrem anar a Amer per conèixer els vincles que hi havia hagut entre la família Queralt i uns abats del monestir d’aquesta població selvatana. Ens va atendre el senyor Josep Puigdemont. És un d’aquells lletraferits que ho sap tot del seu poble i per això la visita va ser una autèntica delícia, especialment per a nosaltres que veníem de les terres llunyanes de la Baixa Segarra. Tot seguit vàrem trobar punts de referència comuns. Amer va néixer a redós del monestir benedictí, com Santa Coloma de Queralt va desenvolupar-se a l’empara —a vegades malgrat— dels senyors de la vila. També compartíem els anhels d’un poble que amb tenacitat ha anat construint al llarg dels anys i pedra a pedra l’edifici de la seva economia. A mesura que el senyor Puigdemont parlava, se’ns feien evidents igualment les analogies amb la societat catalana actual.

Les circumstàncies són unes altres, però també ens veiem sotmesos a unes lleis abusives que massa sovint semblen fetes a mida dels poderosos perquè puguin continuar mantenint els seus privilegis. A l’edat mitjana la voluntat de ferro de les poblacions de la Catalunya Vella no va parar de lluitar contra els abusos senyorials fins a aconseguir la seva llibertat. Aleshores es tractava de deixar de ser pagesos de remença i abolir els “mals usos” que els tenien collats a treballar una terra de la qual es beneficiaven només els senyors. 

La pregunta que ens venia tot seguit al cap era saber si el senyor Puigdemont tenia alguna relació amb l’actual president de la Generalitat. Ens va dir que, efectivament, és oncle seu i en comentar-li les analogies que vèiem entre la situació actual i la que ell ens explicava, va afirmar rotundament: “En Carles és de pedra picada i quan està convençut d’una cosa, mai no es fa enrere.” 

Per a mi va ser un gran goig escoltar el darrer discurs del president en què proclamava que aquest 2017 seria l’any del final del procés i l’inici d’una nova era per a Catalunya. Penso que una persona com ell, que s’ha mostrat disposat a afrontar sense por les actituds adverses que ens posaran uns i altres, hauria de merèixer la confiança total dels catalans. Si volem un canvi radical per a aquest país hem d’estar disposats a expressar-nos com a poble, a donar suport al president de Catalunya independentment de la ideologia política de cadascú. La proclamació de la independència no pot ser fruit d’una estratègia de partit sinó l’acompliment de la voluntat popular expressada democràticament a les urnes. Quan ho hàgim aconseguit, cada partit polític ja s’esforçarà per posar de relleu la seva ideologia i les seves prioritats. Però com ha escrit fa poc la cupaire històrica Blanca Serra, “allò que no pot ser de cap manera és que ens barallem per les engrunes; hem de tenir el pa sencer”.