En un cafè d’un poble de la comarca d’Osona, com a música de fons del local, acompanyava la clientela una plàcida piuladissa d’una diversitat d’ocells que emetia el so d’un alçàveu. Tal harmonia em sorprengué gratament , com a curiositat novadora.

Conversant amb el cambrer de l’expressada música boscana, em confessà la seva convicció que aquests sons relaxaven els seus clients, ja de bon matí, com un preludi, abans d’emprendre la seva feina. 
Aquest enginy de creativitat en l’apropament del món natural em porta a la memòria, com sol passar en aquests casos, un clàssic de la nostra literatura contemporània, de finals del s. XIX i principis del XX: Joaquim Ruyra i Oms (1858-1939). Fou escriptor i poeta català, considerat, a més a més, com a un dels grans contistes moderns; heus ací la meva retentiva.

De fa temps en la petita biblioteca casolana conservo dos petits volums molts preuats d’aquest autor: Llibre de lectura editat per l’editorial Destino el 1972, i Jacobé i altres narracions d’ Edicions 62 i La Caixa, de la col.lecció “Obres de la Literatura Catalana”, editada el 1979. Tots dos foren adquirits ja en plena democràcia . El primer era d’una editorial castellana. Això ens fa pensar que podria ser obra de Josep Pla, que estava implicat amb els editors i, com que era un admirador de Ruyra per connotacions literàries semblants, fes possible la seva publicació. De totes maneres dita editorial començà a publicar llibres en català a partir de 1946, evidentment de literatura clàssica, i per a un públic molt reduït, cultivat per interès personal i no impartit a l’ensenyament escolar. 

Ja que l’aprenentatge de la llengua catalana basada en el seu coneixement tant en la parla i en l’escriptura com en la relació amb la seva cultura, des de tots els camps estava estrictament prohibida dins el marc de la dictadura franquista . I això afectava tant els col.legis per a infants com l’àmbit universitari i els mitjans de comunicació. Només s’arribava a tenir coneixement de l’existència d’alguns autors catalans, considerats a priori espanyols, així com algunes de les seves obres, des de la llengua castellana. 

No és d’estranyar, degut el patiment viscut, tenir por, des de la subtilesa política, que hi ha qui ens vol arrabassar els guanys obtinguts des de la democràcia: l’ensenyament de la nostra parla i la consciència de la nostra cultura i personalitat política.

Recollim de Ruyra, com a narrador qualificat i un gran innovador en el llenguatge, aquesta parla vinculada a les comarques del Gironès , de la Selva i de prop de mar, en una de les seves narracions de les moltes que té i ben valorades i que, pel tema que ens ocupa, ressalto: “La Parada” (1919) , del Llibre de lectura, del capítol que parla de boscatges. Aquest apartat tracta el tema dels ocells. Ens expressa el delit que tenen uns vailets per anar a caçar ocells. De fet ve a ser uns detalls biogràfics de la infantesa de l’autor a Blanes, on, en un dels seus paràgrafs dins d’aquesta descripció narrativa, es delecta en l’explicació observada i ens diu: “I que esplèndids, que règiament paramentats! ¿Com i a on s’havien pintat tan ricament? Semblava que tota la naturalesa, convertida a llur servei en gabinet d’agençament, els hagués brindat els extractes de les seves pintures més belles: la quintaessencia dels blaus més vius del cel, dels verds més tendres de les herbes, dels blancs més purs de la neu, dels grocs més exquisits dels pol.lens lilials, dels carmins lluminosos del crepuscle, de les entonacions més suaus i harmonioses de la virolaine de l’iris.”

Un contacte amb la naturalesa que Ruyra sabia captar tan bé i que ens apropa al món de la sensibilitat aguda literària d’un paisatge i uns costums. De tot plegat, després d’aquesta reflexió en veu alta, només resta dir, per no caure en l’oblit, que llegiu “La Parada” i, per què no, les demés obres ruirianes.