No deixa de ser força arriscat convocar una manifestació un dilluns a les 8 del matí. És un dia laborable, la majoria de gent treballa i no tothom ho té fàcil per demanar festa i assistir a una concentració de suport a tres polítics independentistes. Sens dubte els organitzadors ho han tingut en compte. Per això, possiblement hi predominaran els jubilats, els aturats i els convençuts de sempre. Suposo que es tracta de veure també el nivell de resposta del país davant l’agressió que representa que les màximes autoritats de la Generalitat hagin d’asseure’s al banc dels acusats per haver posat les urnes el 9 de novembre de 2014.

De fet, a l’estat espanyol hi ha temes que no es poden tocar; no se’n pot parlar, no es pot discutir. Simplement s’han d’acatar les ordres, encara que siguin partidistes i arbitràries. Estem sota el domini d’uns tribunals que no vetllen pels nostres drets sinó que són més aviat una amenaça per a l’exercici d’aquests drets. S’han erigit en intèrprets absoluts i indiscutibles de la llei sense qüestionar-se mai com caldria aplicar-la perquè fos justa. Una de les pitjors coses que li pot passar a un país és perdre la credibilitat de la justícia. I és precisament el que ha passat a l’estat espanyol. Els fiscals de Catalunya per unanimitat varen determinar que no hi havia delicte en la convocatòria de la consulta del 9-N. En canvi, la fiscalia de l’Estat, a instàncies del partit en el govern, va anul·lar aquella sentència i va obligar a iniciar de nou el procés per poder-lo dur als tribunals. És aquesta la justícia imparcial i cega?

Som només a l’inici de la persecució. Amb quina autoritat, per exemple, un tribunal pot determinar quins temes pot tractar o no un Parlament elegit democràticament pel poble? Això sí que és extralimitar-se en les competències. En canvi, la presidenta Carme Forcadell es troba en llista d’espera en aquest conjunt de despropòsits. 

Ha arribat el moment de dir prou. És evident que aquests judicis es fan amb una finalitat ben concreta: impedir que el procés d’independència segueixi endavant. Però no han comptat amb un element fonamental, que ha estat bàsic en totes les manifestacions: la voluntat popular. Aquí no hi ha enfrontaments polítics, no hi ha conflictes d’interessos, no hi ha lluita pel poder. Hi ha simplement una voluntat expressada de manera clara i contundent i massiva al llarg dels últims sis anys. Volem governar-nos nosaltres mateixos, volem acabar amb una monarquia imposada i caduca, volem una administració eficient que reverteixi en benefici de tota la societat. Volem deixar de ser el vagó de cua, l’ase dels cops. Volem ser lliures en definitiva. 

Per això, i per tantes altres coses que no cabrien en un missal, dilluns serem a Barcelona, a donar suport als que defensen els nostres drets i a blasmar els que els persegueixen. I hi tornarem tantes vegades com calgui. És l’única cosa que podem fer i no podem fallar.