Toni Erdman
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Amb motiu del 20è aniversari del cinema Alhambra de la Garriga ( Vallès Oriental), el diumenge dia 12 de febrer s’hi projectà la pel.lícula alemanya subtitulada Toni Erdman (2017), de la poc coneguda directora Maren Ade. Film que ha estat nominat a la millor representació cinèfila com a directora, guió, actor i actriu, entre altres guardons.
Se’ns presenta com una tràgica comèdia germànica inversemblant. Aquesta representació difereix de les dinàmiques d’humor, francès, anglès o mediterrani. I està pensada més aviat per un públic crític que no pas per grans majories.
La sinopsi tracta d’un pare que intenta rescatar la seva filla addicta i sotmesa per la feina d’una multinacional sense escrúpols. Toni Erdman serà el personatge inventat que emprarà el pare amb clau d’humor histriònic. Unes dents postisses i una perruca seran els elements persistents per a la disfressa. Tot plegat per fer adonar la noia que, fora de la feina, encara hi ha vida.
És una obra intel.ligent, que demana ser analitzada una vegada l’has vista, ja que sorprèn com està filmada. Perquè sol.licita, de cada moment de la projecció, atenció; una per estar en versió original i l’altra com segueix la trama. No pots perdre pistonada. Tot plegat per copsar el missatge que la directora ens vol fer entendre.
El tema plantejat va d’una manifestació de tendresa entre pare i filla, a una feroç ironia, del que pot ser la concepció veritable d’aquesta obra, a un desolat drama familiar. Desenvolupat tot plegat en un escenari on al rerefons de la idea, s’hi troba d’una manera molt marcada l’Europa estrictament financera, però molt lluny de ser social. El que es planteja no et deixa indiferent, preocupa; heus ací la cirereta del pastís.
L’actriu Sandra Uller i l’actor Peter Simonishc centren el nucli de la temàtica expressada. Altres actors i actrius ajuden a arrodonir el metratge. Els seus 162 minuts la fan una mica pesada; amb menys se’n sortiria bé, de manera sobrada.
S’ha dit que és la pel.lícula de l’any per la seva singularitat. Certament atrau, perquè està feta amb professionalitat. Al final no hi ha una sortida airosa com estem acostumats. Cal buscar-la en l’alliçonament que dóna el pare a la filla, que a mesura que avança la cinta, es va endevinant aquesta idea.
És una pel.lícula amb totes les traces per fer cinefòrum; cal veure-la.
Se’ns presenta com una tràgica comèdia germànica inversemblant. Aquesta representació difereix de les dinàmiques d’humor, francès, anglès o mediterrani. I està pensada més aviat per un públic crític que no pas per grans majories.
La sinopsi tracta d’un pare que intenta rescatar la seva filla addicta i sotmesa per la feina d’una multinacional sense escrúpols. Toni Erdman serà el personatge inventat que emprarà el pare amb clau d’humor histriònic. Unes dents postisses i una perruca seran els elements persistents per a la disfressa. Tot plegat per fer adonar la noia que, fora de la feina, encara hi ha vida.
És una obra intel.ligent, que demana ser analitzada una vegada l’has vista, ja que sorprèn com està filmada. Perquè sol.licita, de cada moment de la projecció, atenció; una per estar en versió original i l’altra com segueix la trama. No pots perdre pistonada. Tot plegat per copsar el missatge que la directora ens vol fer entendre.
El tema plantejat va d’una manifestació de tendresa entre pare i filla, a una feroç ironia, del que pot ser la concepció veritable d’aquesta obra, a un desolat drama familiar. Desenvolupat tot plegat en un escenari on al rerefons de la idea, s’hi troba d’una manera molt marcada l’Europa estrictament financera, però molt lluny de ser social. El que es planteja no et deixa indiferent, preocupa; heus ací la cirereta del pastís.
L’actriu Sandra Uller i l’actor Peter Simonishc centren el nucli de la temàtica expressada. Altres actors i actrius ajuden a arrodonir el metratge. Els seus 162 minuts la fan una mica pesada; amb menys se’n sortiria bé, de manera sobrada.
S’ha dit que és la pel.lícula de l’any per la seva singularitat. Certament atrau, perquè està feta amb professionalitat. Al final no hi ha una sortida airosa com estem acostumats. Cal buscar-la en l’alliçonament que dóna el pare a la filla, que a mesura que avança la cinta, es va endevinant aquesta idea.
És una pel.lícula amb totes les traces per fer cinefòrum; cal veure-la.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres