El ja traspassat mossèn Pere Campàs escrivia i amb molta traça feia relats curts de caràcter filosòfic, moralista, i il.lustratiu, de poques ratlles, però entenedors; amb una paraula, a l’abast de tothom. Dels molts que en té, n’hi he manllevat un que és d’actualitat: “Animals de companyia”, i diu així: “Recordo haver llegit que tenir un gos de companyia va bé perquè ens permet fer-nos-hi l’idiota amb ell i ell amb nosaltres. I ja són dos a fer el ximple. Un gos de companyia ens fa il.lusió falsa, que en aquesta societat freda, ell ens estima. Tenir gos de companyia és una manera d’estar menys sol.

Avui se sent dir massa sovint que es prefereix la companyia dels gossos a la de les persones.

Com diu Ortega Gasset, la relació de l’home amb el gos és il.lusòria, creiem veure en ell allò que nosaltres li projectem. Els gossos amb l’home, diu Ortega, no formen allò que en psicologia en diem “nosaltres”, ni cap gos és un “ tu”, encara que li posem un nom.

Viure amb gos no és cap convivència i és molt trist. Hem de respectar tots els éssers de la creació, però examinem-nos a veure si no tractem els gossos com si fossin persones, i les persones com si fossin gossos.

Abans els escriptors, escrivint, fumaven amb pipa; avui escrivint, necessiten un buldog que els miri.”

Arran d’aquesta lectura, crec que queda clar el missatge; que els gossos siguin gossos i els homes, homes. No tergiversem l’ordre, ni generem confusions innecessàries. 
Ara, és cert que l’ésser humà viu en més soledat que mai, i que aquest busca el gos com a companyia. No és el mateix, quan el nostre narrador parla de fer l’idiota amb el gos, ens està dient que l’home confon l’animal, amb un espectacle... 

“Un gos de companyia ens fa il.lusió falsa, que en aquest societat freda, ell ens estima”. L’home sol fer interpretacions indegudes per a interès propi. Els gossos no estimen, les persones sí o no. El terme estimar, equival a tenir bona opinió d’algú. Els humans solem fer personificacions; atribuir qualitats humanes als animals. Algú ho creu com a veritat absoluta, quan no és així.

Estem en una societat amb crisi de valors, quan es diu que són preferibles els gossos que les persones. Ens diu el relat, que l’home projecta en el gos, allò que vol veure, no el que hi ha de real, que és el gos.

Ni cap gos ets “tu”, ni és nosaltres... No és una persona. Encara que li posem un nom. Una persona és un individu de l’espècia humana, amb capacitat de tenir drets i obligacions, solidari, benèvol, generós....

El terme conviure està pensat per a ser utilitzat dins la societat que la conformen humans. Conviure vol dir viure plegats dues persones i compartir vivències... Per tant, quan a la versió ens diu: ”Viure amb gos no és cap convivència i és molt trist“, ens està dient que l’animal pot fer companyia, vigilar si cal, però res més. No pot suplantar la presència humana d’un ésser estimat i compartir experiència, idees, valors, decisions... L’home, aquí, en la idea expressada, se sent sol; heus ací la seva tristesa, projecta en el gos la seva melancolia.

Un clar exemple seria el cas de les persones que ajuden gent gran i sola, encara que aquesta tingui gos o gat, el confort està en poder expressar a algun ésser humà: els sentiments, les emocions, alegries... Tot el que és propi dels humans: la comunicació conformada en paraules, frases, consells...

El relat no ataca l’animal, en aquest cas el gos, sinó tot el contrari: “Hem de respectar tots els éssers de la creació.” El que fa és exposar que cada cosa estigui en el seu lloc, quan deixa clar que hi ha una tendència a barrejar, confondre els papers i en demana que es faci una reflexió de principis sobre “...si no tractem els gossos com si fossin persones, i les persones com si fossin gossos .”

El cas seria el del gat, que li han volgut suprimir l’instint de caçador de ratolins... A la pregunta de per què no se’l deixava sortir a caçar, algú va respondre amb to bíblic que no es podia matar. Mireu-vos-ho bé, és com treure a l’home o dona l’afany de viure com a tals. I és que els humans tenim rareses.

L’autor acaba amb la imatge de l’escriptor amb gos buldog i sense pipa, per dir que fins i tot aquest ha canviat els hàbits. Però la qüestió del cas és que va més enllà amb tot el que s’ha exposat referit a l’ésser humà, és que aquest se sol oblidar dels seus semblants.