Els analistes assenyalen que avui els mitjans de comunicació s’assemblen més a un circ romà, perquè atien més el foc dels conflictes que no posen pau als ànims amb una informació recorrent. Es constata que, segons debats televisius, esdevenen més simples recreacions de les lluites de gladiadors, on un públic desorbitat pugna per les confrontacions verbals, oferint un desaforat i desafortunat espectacle. 

Es denuncien informatius que cauen en la reiteració de catàstrofes cada vegada amb més cruesa, per tal de vèncer la insensibilitat que de manera creixent s’ha instaurat en el televident. En segons quina premsa o TV, trobem que s’omple d’expressions inusuals poc apropiades en segons quin programa. Afegint-t’hi, per acabar-ho d’adobar, en les informacions, una pluja de manifestacions poc afortunades, que subratllen de manera insistent les crisis de les institucions, les confrontacions dels partits o les desavinences fora de to del món esportiu... com si no hi hagués un paisatge més esperançador.

Es posa de manifest que comentaris de crítica emesos en espais privats són elevats com autèntiques declaracions de guerra, amb allò que tots coneixem d’aquella expressió catalana: embolica que fa fort. Queda clar i cada vegada més, i és trist constatar-ho, i així ho matisen els experts, que hi ha mitjans que solen narrar ruptures que ells mateixos s’han encarregat d’avivar.

Tenim clar, a desgrat nostre, que mana l’audiència i la publicitat, al marge de la veritat; aquesta ha quedat substituïda per l’espectacle. Pren relleu a escala universal la mentida, calúmnia, difamació i el sensacionalisme, quan el mateix papa Francesc ho denuncia com les quatre temptacions dels mitjans de comunicació.

Es diu que un país val allò que la premsa val. Tenim la certesa que el nostre periodisme està a l’alçada que li correspon? I la ràdio i la TV, que també s’hi sumen? Ens cal pensar que no tot està tallat pel mateix patró; per sort nostre hi ha qui actua amb responsabilitat.

Però Albert Camus, escriptor francès i filòsof (1913-1960), repetia sovint que al lector se li ha de donar el que necessita saber, no el que li agrada llegir. Alguns mitjans busquen agradar més que ajudar a saber.

No sé si els periodistes poc vocacionals s’han preguntat mai que la seva supervivència depèn de la seva responsabilitat ètica i que els mitjans han d’assumir el respecte als drets dels ciutadans. I a la vegada, donar una informació vertadera, fora dels subterfugis i sensacionalismes, per mitjà d’una professionalitat en tota regla. La vida d’una societat sols està a mercè de l’ètica periodística, perquè la informació és poder, i aquesta, ben portada, sol esdevenir fonamental com a eina de creixement d’un país, no al contrari.