Arran d’un treball monogràfic sobre els bous com animal de tir, per a un programa de festa major d’un poble, vaig poder constatar que, en èpoques passades, de temps n’hi havia hagut molt, encara que no diners. En la documentació referida, centrada a les comarques d’Osona, Bages i Ripollès, per proximitat al treball que portava a terme, vaig poder copsar, sobre aquest animal de peülla partida, que la seva adquisició i venda era qüestió de moltes hores o dies, setmanes i algun mes. Encara que en algun moment en un firal se’n podia aconseguir algun. 

En el cas de la Plana de Vic, el marxant de bestiar que havia aconseguit l’encàrrec de la compra dels bòvids responsabilitzava de la tasca de recerca a un segon o ell mateix a les contrades pirinenques del Ripollès o Cerdanya. Abans que el tren hi arribés, s’hi anava a peu. El ferrocarril no va arribar a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses fins al 1880, i a Puigcerdà fins al 1902. 

Una vegada el transport públic ferroviari es feu possible, alleugeria l’arribada a l’indret de captació on reunien els animals. Després la tornada se solia fer a peu, com sempre s’havia fet, sense presses, com allò que diem: anar fent. Tot plegat, per tal de repartir el bestiar als seus masos o masies corresponents on havia estat feta la comanda.

El món agrícola oferia aleshores poder fer les coses amb molt de temps i calma, però ben fetes, a la seva manera. El refranyer català, adaptat a l’època, s’expressava així:” Si vols arribar a dalt com un jove, puja les escales com un vell”.

El món del diner, avui, ha anat capgirant el sentit del temps, quan aquest ha entrat a formar part del valor econòmic. El rellotge s’ha convertit en el company de viatge del  treball. En la societat de mercat cada hora té un preu. En la mesura que ha avançat la tècnica en el món industrial, i aquesta ha entrat en el marc de la competitivitat i això en la rendibilitat econòmica, s’ha disparat el temps. I si parlem de la globalització, el temps esmerçat s’ha imposat sobre la persona, com una exigència, no com una alliberació. L’home d’avui ha esdevingut esclau del temps econòmic.

La central de Cabdella a la Vall Fosca (Pallars Jussà), fou construïda el 1914. Tota la seva xarxa de canonades d’aigua provinent de l’Estany Gento per fer energia, estava pensada perquè durés sempre. Una visió del temps molt diferent d’avui, que tot ha de tenir data de caducitat per treure més diners.

Ara, malgrat el domini frenètic del temps per als financers, ens caldria repensar per tal d’administrar-lo i recuperar-lo com a valor propi, per tal de poder dir d’alguna manera allò que dirien els africans subsaharians: “Nosaltres tenim el temps, vosaltres —blancs europeus— els rellotges. Canviant el sentit de la frase última, per als que som de classe mitjana en avall, podríem canviar i afegir: “...vosaltres, del capitalisme salvatge europeu, els rellotges.”