Jassans
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Josep Salvadó Jassans, conegut més per Jassans, és un escultor català de renom, nascut a Alforja (Baix Camp). Deixeble d’un reusenc, Joan Rebull, escultor considerat un dels millors del segle XX. Tot plegat, dos prohoms de l’expressió artística del Camp de Tarragona.
Del primer, fa poc dies, concretament el 2 d’abril, van tancar l’exposició de les seves obres en el Museu Europeu d’Art Modern, situat al barri de Ribera, al carrer Barra de Ferro, núm. 5.
Vaig fer la visita, just l’últim dia, acompanyat de la meva esposa, una de les moltes antigues alumnes que va tenir la sort de tenir el professor de dibuix Jassans, a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, posteriorment facultat de Belles Arts de la UB.
Del segon, Rebull, poguérem contemplar al mateix indret algunes de les seves peces escultòriques com a mostra del seu mestratge, vers Jassans.
“La Grècia imaginada” era el títol de l’exposició. Un títol que s’explicava, segons dades consultades, amb aquestes paraules: “L’obra de l’escultor, com a fruit d’un treball d’alt nivell en la representació de la figura humana, com a resultat principalment d’una reflexió estètica i filosòfica, d’una idea d’entendre i transmetre el llegat de l’antiguitat. Una devoció per Grècia, una Grècia somniada, viscuda i interioritzada, un concepte sintetitzat per la “mediterraneïtat”, expressió tan present en la formació de la nova figuració catalana de la segona meitat del segle XX”.
L’exposició m’impactà; lluny d’altres versions de l’escultura, hi vaig saber veure una realitat poc acostumada, amb els meus pocs coneixements sobre aquesta matèria.
Què vaig veure? Si els grecs cercaven el mite en el cos, amb Jassans veia que cercava la puresa. L’escultor arribava a aquesta concepció escollint persones com a figurants amb un físic concret i correcte, però no grotesc, i ho aplicava amb el que percebia sobre els materials. Ho vaig trobar gratificant.
Una creació molt acurada d’art contemporani, segons el cànons de l’autor, amb el que ell entenia com la Grècia imaginada. El seu treball resolia les meves pretensions i em complaïa, i ja no volia anar més enllà del que podia ser una especulació d’idees sobre realitats, per experts en la temàtica. Em va semblar just, i així m’ho vaig quedar.
Del primer, fa poc dies, concretament el 2 d’abril, van tancar l’exposició de les seves obres en el Museu Europeu d’Art Modern, situat al barri de Ribera, al carrer Barra de Ferro, núm. 5.
Vaig fer la visita, just l’últim dia, acompanyat de la meva esposa, una de les moltes antigues alumnes que va tenir la sort de tenir el professor de dibuix Jassans, a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, posteriorment facultat de Belles Arts de la UB.
Del segon, Rebull, poguérem contemplar al mateix indret algunes de les seves peces escultòriques com a mostra del seu mestratge, vers Jassans.
“La Grècia imaginada” era el títol de l’exposició. Un títol que s’explicava, segons dades consultades, amb aquestes paraules: “L’obra de l’escultor, com a fruit d’un treball d’alt nivell en la representació de la figura humana, com a resultat principalment d’una reflexió estètica i filosòfica, d’una idea d’entendre i transmetre el llegat de l’antiguitat. Una devoció per Grècia, una Grècia somniada, viscuda i interioritzada, un concepte sintetitzat per la “mediterraneïtat”, expressió tan present en la formació de la nova figuració catalana de la segona meitat del segle XX”.
L’exposició m’impactà; lluny d’altres versions de l’escultura, hi vaig saber veure una realitat poc acostumada, amb els meus pocs coneixements sobre aquesta matèria.
Què vaig veure? Si els grecs cercaven el mite en el cos, amb Jassans veia que cercava la puresa. L’escultor arribava a aquesta concepció escollint persones com a figurants amb un físic concret i correcte, però no grotesc, i ho aplicava amb el que percebia sobre els materials. Ho vaig trobar gratificant.
Una creació molt acurada d’art contemporani, segons el cànons de l’autor, amb el que ell entenia com la Grècia imaginada. El seu treball resolia les meves pretensions i em complaïa, i ja no volia anar més enllà del que podia ser una especulació d’idees sobre realitats, per experts en la temàtica. Em va semblar just, i així m’ho vaig quedar.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres