Per un corriol escarpat de difícil accés s’arriba el castell de la Pertusa, s. XI, en la serra del Montsec d’Àres (Noguera), fortalesa avançada del castell de Sant Llorenç. Un indret de restes arqueològiques encimbellades, de què només resta dempeus i de bon veure la petita capella del castell, coneguda per la seva devoció a la Mare de Déu de la Pertusa, citada a la col·legiata d’Àger ja en el s. XII. 

Curiós indret ple de rocams calcaris i envoltat de cingleres agrestes, sobre el que és avui l’embassament de Canelles, que recull les aigües del riu Noguera Ribagorçana. Inici prop d’allí del Congost de Mont-rebei, transitat per un camí cavat a la roca, propiciat per les elèctriques, per tal de comunicar les dues valls: la d’Àger pel cantó sud prop de Corçà, i la vessant aragonesa de Montanyana.

Espectacle feréstec d’aigua i espadats aplomats, que es perden a l’entrada del canyó . I mirant ja cap a la zona meridional una espectacular vista del pantà més gran de Catalunya, el de Canelles, que fa frontera amb Aragó, i comparteixen les seves aigües, que ressegueixen serpentejant els entrants i sortints de valls inundades.

Se’ns diu que la capella de la Pertusa, la gent de la petita població de Corçà propera a l’indret, celebren trobada, el darrer diumenge de maig i el primer d’octubre. Un indret que funcionà com a parròquia de temps passats. Fet que ens porta a pensar en l’existència d’una feligresia rural molt escampada, lluny del que seria aquell indret, quan no hi havia encara l’embassament. 

Avui lloc de terres ermes, i d’una extensa massa forestal de diversitat climàtica segons l’alçada. Esdevé territori magre de població autòctona, la necessitat de millora per la supervivència n’ha estat la causa. Els esports de muntanya afloren gràcies a l’oferta de l’espai.

Paisatge de bellesa esfereïdora que el cor pren, en contemplar el conjunt de serres semblants, per la seva composició majestuosa geològica de muntanyes seccionades. A la vessant catalana i destaquen: Montsec d’Ares, de Rúbies, de Meià. I després afegiríem els aragonesos.

Montem sectum, que en llatí feia referència a la verticalitat del Montsec. És a dir, una muntanya tallada. Aquesta és la impressió que reps, d’aquest paradís natural.
Una jornada de matí ens hi portà, fet que malgrat el poc temps que vam tenir, malgrat tot, poguérem fruir i crear-nos-en una idea de la tan admirada panoràmica.