Des del sentit metafòric, “aguantar el pols” vol dir mantenir-se en els postulats expressats, en les idees manifestades, en els continguts i en els objectius volguts. No desistir en situacions difícils, perquè no és subjecte d’eufòria, és qüestió de convicció.

Les manifestacions de protesta de caràcter festiu i pacífic, enfront de l’intrusisme dels governs centrals, foren un valuós motiu suficient per aguantar el pols, i manifestar el que volíem: portar a terme el dret a decidir per al nostre futur. Tot plegat ens portava a recuperar la memòria històrica de país, maltractat pel centralisme madrileny.

Avui, però, ens segueixen fustigant. La negació de nació en l’última reforma estatuària (2004-2006-2010), o un seguit de retallades del mateix document. El menyspreu d’alguns polítics de torn. L’aplaudiment de la premsa espanyola en aquest afer. La impugnació del PP contra el nou estatut, i la seva acèrrima campanya contra Catalunya posa els catalans contra les cordes, que els porta a voler la independència.

Un fragment de l’article “Una cierta idea de España” del senyor Rajoy, aleshores a l’ABC, ja el 6 de febrer de 2006 manifestava l’oposició a la concepció d’una Espanya plurinacional dient “un estado plurinacional, plurisoberano, federal, o cualquier otra variedad de estado menguante”. Tot un exemple de qui no ha volgut entendre els drets de les Espanyes, i dels catalans, i la cosa continua, amb les constants querelles del Tribunal Constitucional.

Els representants polítics independentistes tenen responsabilitats sobre el tema, però la consciència continua sent dels sobiranistes catalans, i caldrà anar-nos mobilitzant per al que sigui, perquè els contraris diran i faran de tot, menys de voler-ne parlar. I al·legaran la llei com a màxim exponent. Quan se sap que les lleis es poden canviar. O deixar que el Congrés dels Diputats de Madrid revoqui de facto el que és propi de decidir dels catalans: la seva autodeterminació. 

El poble veu en uns governants de Madrid, del PP i coetanis, l’afany de deteriorar tota acció de diàleg i entesa amb els catalans proreferèndum, fet que recorda un postfranquisme. On és l’Estat de dret?

Catalunya sempre ha estat, per dret de naixença, una nació. Resulta que condescendeix per democràcia a acceptar que sigui qüestionat el seu dret a existir com a tal, en referèndum. Sabent que tal dret és inqüestionable. I que ningú no posaria a prova la seva existència. És dolenteria, benvolença o ingenuïtat. És donar la possibilitat democràtica que tothom es defineixi, amb un vot pactat amb l’Estat. 

L’Estat hauria d’acceptar, com a Estat de dret, sense demora, la proposta de referèndum del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva, que han fet aquest maig a Madrid, i posar a prova la seva capacitat democràtica. Ja que de tal oferiment, a desgrat nostre, en pot sortir un no, i negar-nos el dret a ser. Heus ací el que ens juguem els catalans pel dret a decidir.